"La cursilada que volia ser multicultural i era colonialista" i altres èxits Nadalencs

1. La cursilada que volia ser multicultural i era colonialista: dir Bones Festes amb idiomes exòtics pot semblar multicultural i modern i guai, però en el fons és pretendre que el Nadal és universal, però no és el cas. Em semblaria més madur assumir que és una festa occidental i prou, si Japó, Rússia o Emirats Àrabs ho celebra és només degut al nostre colonialisme cultural, que per cert és molt poc modern.

2. la cursilada més ensucrada, suposo que deu ser idea d'algun funcionari de l'ajuntament, o de debò una agència ha venut aquesta idea. Per cert, si som multiculturals i assumim que no tots som iguals podríem deixar de banda el pare Noel i referir-nos als reis, no?

3. aquesta em sembla un encert, un exemple de que es pot tocar el tema Nadalenc sense caure en cursileries

l'oposat a la compra compulsiva

En aquest moment de regals compulsius us mostro un exemple contrari: la compra superinformada, superespecialitzada. Algú n'ha dit prosumer (de professional consumer). Us comentava en una entrada anterior que estic participant en un projecte de boca orella, bàsicament em van regalar unes bambes de gama alta (Asics Kayano) i em van demanar que les provés i opinés el que cregués. Quan una marca té confiança en el seu producte n'hi ha prou per deixar-lo provar i que la gent opini lliurement, realment són fantàstiques.

Però, al loro!: Això que veieu a sobre és l'anàlisi de petjada del meu peu, un escàner 3D va mesurar diverses parts dels meus peus. Ara sé que el meu esquerre és 2,1 mm més llarg i el perímetre 1,6 mm més ample. I el més important, la posició dels peus respecte al terra: com que el meu angle és de 3,5º (dret) i 5,2º (esquerra) sóc un pronador lleu, i per tant haig de dur bambes que corregeixen per aquesta manera de recolzar-lo. A sota podeu veure un gràfic que ho explica millor.

Aquest cas és una mica extrem d'acord, però amb la facilitat de trobar informació i amb tants productes en competència per un mateix producte no té sentit l'especialització en aquelles àrees que ens preocupen-interessen més?. Un argument clàssic: Tota la vida hem anat amb bambes cutres i no ha passat res. Erroni: els nostres avis no anaven al Dir 3 vegades per setmana, no corrien maratons als 50 anys i menys encara sense tenir lesions. Podeu veure un vídeo sobre com s'estudia la petjada aquí.

la meva torradora americana és una inadaptada culturalment

No, no sóc un guarro, és que la meva torradora està pensada per pa de motlle. Però jo uso pa "europeu", i aquesta petita diferència suposa dos grans problemes:

• les engrunes que genera el pa d'aquí són molt més grans i abundants que les del pa de motlle i per tant el minúscul recollidor de molles no serveix de res.
• les llesques de pa de motllo són prou altes per ser agafades un cop s'han torrat però el pa de pagès o la baguette sovint queden amagades i m'haig de cremar els dits per agafar-les.

Potser semblen banals però cremar-se els dits i tenir la torradora plena de crostons carbonitzats durant tota la vida útil de la torradora no és agradable. Si jo fos fabricant de torradores i tingués tot el dia per pensar en el meu producte no em costaria tant pensar-hi, no? Ni tan sols caldria fer massa estudis d'usuari. De totes maneres si el fabricant és americà hagués estat bé estudiar els usuaris per tenir feedback.
Els meus colegues de Smart van escriure un article sobre l'adaptació cultural (entre d'altres coses) dels productes, podeu llegir-lo aquí.

L'experiència és un grau

L'aplicació del pla Bolonya a les escoles de disseny comporta que hi hagi una majoria de professors licenciats. Si bé això té sentit per molts estudis, no encaixa amb la realitat actual del disseny a Catalunya. En no haver-hi títol oficial fins ara els professors haurien de venir d'altres disciplines (Art, sociologia, antropologia…) i es perdria un professorat amb una experiència professional i docent que ha estat responsable de les darreres generacions de dissenyadors.
Per evitar-ho s'ha creat una plataforma per demanar que es valori aquesta experiència i es creïn mecanismes per convertir-la en un títol, sigui de manera automàtica o mitjançant uns estudis suplementaris, caldrà contemplar diversos casos.
Com a interessat vaig participar en la creació de la plataforma, en breu tindrem maneres de fer-se soci i/o recolzar la plataforma. Seguirem informant.

visiteu el web de Experienciaesungrau.net

aquí teniu una article de Oscar Guayabero que ho comenta

l'hora dels regals

Arriben les festes i l'hora de triar regals. Enlloc d'omplir la casa d'objectes innecessaris podem intentar donar-li la volta i convertir-ho en una ocasió per omplir les cases de bon disseny. Aquí van una parell de recomanacions:

La tenda de 5.5 designers, on podeu trobar objectes de tot tipus. Ja vaig comprar-hi l'any passat i aquest any repetiré. Els seus objectes no deixen de sorprendre'm, realment són brillants.

La tenda de l'estudi Toormix, on podreu trobar la bossa de la foto.

Si teniu més idees compartiu-les als comentaris!

Belén redesign

nou projecte: Campus per la pau (UOC)

Acabo de penjar un nou projecte al web: una publicació anual per Campus per la pau de la UOC. He agafat afició a usar fotos de pantalla de vídeos de YouTube per projectes impresos, té alguna cosa informal i directe que m'atrau. També hem intentat potenciar la interacció entre paper i web amb codis QR i peus de foto amb els enllaços als vídeos que es mostraven.


http://www.pauderiba.com/cat/projectes/campus_per_la_pau/index.html

dubtes postmortem sobre la marca Bcneta

Bcneta, la marca més guai de neteja de carrers ha mort. quan ha durat la marca? uns 10 anys, és prou temps però per una marca no és massa temps. Valia la pena? No ho sé. Quin cost devia tenir llançar-la i aplicar-la? Perquè cal donar tanta visibilitat a un servei de neteja d'un ajuntament? Cal comunicar tant la neteja de carrers en una ciutat prou neta? És sostenible en termes de contaminació visual? Si cada servei actués igual hom ni veuria els OPIs. No és just que siguin més cridaners la Guardia Urbana o els Bombers?

Mario Eskenazi la va portar al món, i Mario ha creat la descendència. Però oh! fracàs de modernitat guai, la nova marca no és com la mare! Bcneta era tan guai que fins i tot incloia un signe d'admiració! apareix un símbol correctet ell, massa correctet crec, que no molesta ningú i agrada a les tietes modernes. I amb ell una marca estrictament funcional, ben bé com si fos un departament de la Generalitat. Res de noms moderns, una marca (casi) organitzativa i racional, que indica el departament  (medi ambient) i el subdepartament (Gestió de Residus). El "casi" és per un detall de modernitat guai: Barcelona pel Medi ambient (Pel medi ambient som-hi, que diria la Generalitat). Un dubte de contingut: millorar el tranport públic no és també clau pel medi ambient (menys cotxes)? 

credibilitat i màrqueting participatiu

Un estudi ben recent de Nielsen analitza la credibilitat que té la publicitat segons el mitjà. Algunes coses interessants:

• després de tants anys i tants anuncis, la televisió segueix tenint un posició respectable (???)
• les posicions més altes són per canals "neutrals": amics, comentaris d'usuaris.
• per alguna raó els webs corporatius mantenen una credibilitat alta, potser no és percebut com informació publicitària? (de fet ho és)
• la novetat es paga: els mòbils no tenen credibilitat

La pressió publicitària i el descrèdit de la publicitat ha potenciat els formats amb un missatge menys explícit: esponsorització, product placement, blogs,… però malgrat tot em sorprèn que la publicitat encara mantingui un certa credibilitat, honestament crec que no se la mereix (mireu 10min. d'anuncis sense sofà ni son i veureu). Tal com es deia que a l'escola calia ensenyara llegir el diari és d'esperar que la formació audiovisual a les generacions joves porti coneixement esperit crític, i això baixarà la credibilitat.
És en aquest context que apareix el marketing participatiu, per potenciar el boca a boca ("word of mouth") a partir d'una experiència real i un missatge honest. Resulta que per casualitats de la vida participo en un projecte, que funciona així: Per divulgar les virtuts d'una marca de calçat esportiu (Asics) m'han regalat un parell de bambes de gama alta, i a canvi em demanen que les provi i opini. Bé, ara mateicx vaig a estrenar-les, ja us diré què tal.
Aquest és l'article al blog de l'empresa que fa el projecte, allà hi podreu trobar altres escrits sobre el "word of mouth".

la publicitat com a art de masses

Fa poc he acabat un llibre anomenat Una filosofía del arte de masas, de Noël Carroll. (Ed. Machado Libros, col·lecció filosofía, núm 128, 1998) que vol establir les bases perquè l'art de masses sigui considerat seriosament pels teòrics de l'art. el llibre recopila totes acusacions que s'han fet a l'art de masses, i malgrat sorprenentment no ho menciona em semblen totalment pròpies de la publicitat. Vosaltres mateixos, les resumeixo en aquests punts:

L'art de masses…

• és impersonal, producte creat per la indústria (no creació individual)
• busca adaptar-se al major núm de persones (és una mercaderia)
• per això no demana esforç ni participació
• és un art útil (per distreure, etc)
• codificat (usa codis coneguts per ser eficaç i arribar a tothom)
• i per tant és previsible
• defensa la moral majoritària (políticament correcte)
• usa emocions de molta intensitat i poca profunditat
• busca les emocions com a fi en si mateix
• incita als impulsos (cedeix a l'autocontrol) [ i al sentit crític respecte els productes ]

La idea no és meva, recordo llegir aquest paral·lelisme a el que va ser comissari de la fira d'art Experimenta i actual director del Macba, Bartomeu Marí que afirmava que la publicitat era l'art dels nostres dies (l'art de masses, suposo). A l'altre extrem hi tenim l'Art amb majúscules, el que ell ara exposa al Macba. el problema és que les últimes visites que hi he fet han estat un fracàs (per mi), passejant per internet trobo projectes molt més estimulants, però aquests es troben entre el poder de les masses i el poder de les elits influents. Entre uns i altres hi ha un món sense sponsors.
PD: Vaig estudiar art a la carrera i sóc dissenyador, algú em pot explicar què més em cal per gaudir de l'art contemporani dels museus?

pedagogia de disseny per tots els públics

Aquesta és la imatge té del disseny bona part de la població, una imatge patètica que, com les males herbes, no hi ha manera d'eliminar. El meu amic i col·lega professional fa una col·laboració regular a Ona Catalana sobre comunicació i esport. És una bona acció per divulgar què carai fem els dissenyadors-comunicadors d'una manera amena i a partir del món de l'esport. Podeu veure al seu blog els vídeos que està comentant per la ràdio.

Per sentir-lo:
Cada dijous a les 18,15h a Ona fm (103.5 Barcelona)

el blog amb els audios i els vídeos comentats

http://carlesgrauros.blogspot.com/

PD: no podria la divulgació ser una categoria als LAUS?

com recollir 536 kg de residus per persona/any de manera sexy

Encara no han arribat els reis i els nous contenidors ja són aquí. Donat que tenen molta presència a l'espai públic és com si els ciutadans ens haguéssim comprat un nou sofà per al menjador. Quines innovacions aporten?

reciclar serà sexy: Com tantes coses reciclar primer va ser un deure pesat i gris, i aviat serà un gest modern i sexy, d'aquí que els primers contenidors fossin caixes grises (intentaven ser invisibles), i aquests aportin color com una proclamació pública de "reciclar és modern!". Si els comparem amb els primers contenidors és veritat que segueix la tendència a tractar-los amb la mateixa cura que qualsevol altre element de mobiliari urbà. Al final simplement acabaran essent una activitat de civisme bàsica com dutxar-se o pagar impostos, i probablement s'integrin a la infratructura bàsica de qualsevol ciutat, com l'electricitat abans era una afegit i ara va per sota terra, potser així serà el futur del reciclatge.
Per cert, ha estat el mateix camí que ha seguit les compreses, de ser un tema tabú i gris a proclamar l'exhuberància menstrual amb els packs més coloristes del super.

Marques tàctils: Si recilar és deixa de ser de minories, també els cecs han de poder reciclar. Aquestes marques tàctils han estat pactades amb l’ONCE. Estan col·locades a la banda dreta del contenidor i separades de les boques per evitar que s’embrutin. Tenen unes dimensions (10 cm d’alçada i 0,5 cm de profunditat) que les fan fàcilment resseguibles i detectables amb una mà. Són de color negre sobre cercle de color blanc i es col·loquen sobre el fons gris del contenidor per potenciar el contrast visual i facilitar la seva identificació a les persones amb discapacitat visual. Personalment crec que aporten un toc de qualitat al contenidor, li senta bé.

Podeu trobar més detalls al PDF de l'Ajuntament, on per exemple es diu que la mitjana de residus generats per ciutadà a Barcelona se situa l’any 2008 en 1,47 quilos/habitant/dia. O sigui 536 Kg a l'any. Perquè no ho fem saber?
info sobre el nou servei de neteja i gestió de residus 2009-2017 
info sobre els nous contenidors (PDF)

queda pendent:

• explicar els beneficis de la recollida orgànica, que s'usen per produïr compost o biogàs (i perquè això és important).
• experimentar si els mateixos ontenidors podrien un OPI on posar-hi consells, detalls de la separació o dades sobre el funcionament del reciclatge a la zona.

discussió sobre els límits del Design Thinking

Després de tan soroll i hype amb el terme Design Thinking una veu autoritzada com Peter Merholz posa els punts sobre les "i"s i desmitifica la idea que els dissenyadors són la salvació a tot.

http://blogs.harvardbusiness.org/merholz/2009/10/why-design-thinking-wont-save.html

Alguns punts de la discussió:

• el potencial del Design Thinking és quan treballa integrat amb altres disciplines, sol té limitacions (com qualsevol disciplina sola)
• per tant no devalorem els coneixements de gestió empresarial que han liderat les empreses fins ara, el cervell esquerra encara pot aportar molt.
• compte amb l'ús indiscriminat i hype marquetinià sobre la nova raça de salvadors de la humantitat que vesteixen de negre
• si altres disciplines aporten tant al Design Thinking (com l'antropologia amb els seus mètodes), no és estrany que el nom es refereixi només al disseny?

PD: no us perdeu els comentaris que tenen el mateix nivell

conferència de Eatock i altres a iTunes U

No hi ha excuses per no estar al dia del que passa a tot arreu, en qualsevol camp. Un dissenyador admirat com Daniel Eatock té una conferència de gairebé 2 hores a iTunes U. Per trobar-ho:

iTunes > iTunes Store > iTunes U > Architecture / Design - Tracks > Daniel Eatock

iTunes U és un servei gratuït (diria) que ofereix continguts de diverses disciplines en podcasts de audio i vídeo. Més interessant que la majoria de la tele.

felicitats! (de veritat?)

Un mail automàtic de felicitació amb el títol "rep la nostra felicitació més sincera". sincera? no és una contradicció tractant-se d'un mail automàtic? i jo que pensava que era una eina per fidelitzar el client i oferir-me productes… que malpensat sóc! :)