dubtes postmortem sobre la marca Bcneta

Bcneta, la marca més guai de neteja de carrers ha mort. quan ha durat la marca? uns 10 anys, és prou temps però per una marca no és massa temps. Valia la pena? No ho sé. Quin cost devia tenir llançar-la i aplicar-la? Perquè cal donar tanta visibilitat a un servei de neteja d'un ajuntament? Cal comunicar tant la neteja de carrers en una ciutat prou neta? És sostenible en termes de contaminació visual? Si cada servei actués igual hom ni veuria els OPIs. No és just que siguin més cridaners la Guardia Urbana o els Bombers?

Mario Eskenazi la va portar al món, i Mario ha creat la descendència. Però oh! fracàs de modernitat guai, la nova marca no és com la mare! Bcneta era tan guai que fins i tot incloia un signe d'admiració! apareix un símbol correctet ell, massa correctet crec, que no molesta ningú i agrada a les tietes modernes. I amb ell una marca estrictament funcional, ben bé com si fos un departament de la Generalitat. Res de noms moderns, una marca (casi) organitzativa i racional, que indica el departament  (medi ambient) i el subdepartament (Gestió de Residus). El "casi" és per un detall de modernitat guai: Barcelona pel Medi ambient (Pel medi ambient som-hi, que diria la Generalitat). Un dubte de contingut: millorar el tranport públic no és també clau pel medi ambient (menys cotxes)? 

credibilitat i màrqueting participatiu

Un estudi ben recent de Nielsen analitza la credibilitat que té la publicitat segons el mitjà. Algunes coses interessants:

• després de tants anys i tants anuncis, la televisió segueix tenint un posició respectable (???)
• les posicions més altes són per canals "neutrals": amics, comentaris d'usuaris.
• per alguna raó els webs corporatius mantenen una credibilitat alta, potser no és percebut com informació publicitària? (de fet ho és)
• la novetat es paga: els mòbils no tenen credibilitat

La pressió publicitària i el descrèdit de la publicitat ha potenciat els formats amb un missatge menys explícit: esponsorització, product placement, blogs,… però malgrat tot em sorprèn que la publicitat encara mantingui un certa credibilitat, honestament crec que no se la mereix (mireu 10min. d'anuncis sense sofà ni son i veureu). Tal com es deia que a l'escola calia ensenyara llegir el diari és d'esperar que la formació audiovisual a les generacions joves porti coneixement esperit crític, i això baixarà la credibilitat.
És en aquest context que apareix el marketing participatiu, per potenciar el boca a boca ("word of mouth") a partir d'una experiència real i un missatge honest. Resulta que per casualitats de la vida participo en un projecte, que funciona així: Per divulgar les virtuts d'una marca de calçat esportiu (Asics) m'han regalat un parell de bambes de gama alta, i a canvi em demanen que les provi i opini. Bé, ara mateicx vaig a estrenar-les, ja us diré què tal.
Aquest és l'article al blog de l'empresa que fa el projecte, allà hi podreu trobar altres escrits sobre el "word of mouth".

la publicitat com a art de masses

Fa poc he acabat un llibre anomenat Una filosofía del arte de masas, de Noël Carroll. (Ed. Machado Libros, col·lecció filosofía, núm 128, 1998) que vol establir les bases perquè l'art de masses sigui considerat seriosament pels teòrics de l'art. el llibre recopila totes acusacions que s'han fet a l'art de masses, i malgrat sorprenentment no ho menciona em semblen totalment pròpies de la publicitat. Vosaltres mateixos, les resumeixo en aquests punts:

L'art de masses…

• és impersonal, producte creat per la indústria (no creació individual)
• busca adaptar-se al major núm de persones (és una mercaderia)
• per això no demana esforç ni participació
• és un art útil (per distreure, etc)
• codificat (usa codis coneguts per ser eficaç i arribar a tothom)
• i per tant és previsible
• defensa la moral majoritària (políticament correcte)
• usa emocions de molta intensitat i poca profunditat
• busca les emocions com a fi en si mateix
• incita als impulsos (cedeix a l'autocontrol) [ i al sentit crític respecte els productes ]

La idea no és meva, recordo llegir aquest paral·lelisme a el que va ser comissari de la fira d'art Experimenta i actual director del Macba, Bartomeu Marí que afirmava que la publicitat era l'art dels nostres dies (l'art de masses, suposo). A l'altre extrem hi tenim l'Art amb majúscules, el que ell ara exposa al Macba. el problema és que les últimes visites que hi he fet han estat un fracàs (per mi), passejant per internet trobo projectes molt més estimulants, però aquests es troben entre el poder de les masses i el poder de les elits influents. Entre uns i altres hi ha un món sense sponsors.
PD: Vaig estudiar art a la carrera i sóc dissenyador, algú em pot explicar què més em cal per gaudir de l'art contemporani dels museus?

pedagogia de disseny per tots els públics

Aquesta és la imatge té del disseny bona part de la població, una imatge patètica que, com les males herbes, no hi ha manera d'eliminar. El meu amic i col·lega professional fa una col·laboració regular a Ona Catalana sobre comunicació i esport. És una bona acció per divulgar què carai fem els dissenyadors-comunicadors d'una manera amena i a partir del món de l'esport. Podeu veure al seu blog els vídeos que està comentant per la ràdio.

Per sentir-lo:
Cada dijous a les 18,15h a Ona fm (103.5 Barcelona)

el blog amb els audios i els vídeos comentats

http://carlesgrauros.blogspot.com/

PD: no podria la divulgació ser una categoria als LAUS?

com recollir 536 kg de residus per persona/any de manera sexy

Encara no han arribat els reis i els nous contenidors ja són aquí. Donat que tenen molta presència a l'espai públic és com si els ciutadans ens haguéssim comprat un nou sofà per al menjador. Quines innovacions aporten?

reciclar serà sexy: Com tantes coses reciclar primer va ser un deure pesat i gris, i aviat serà un gest modern i sexy, d'aquí que els primers contenidors fossin caixes grises (intentaven ser invisibles), i aquests aportin color com una proclamació pública de "reciclar és modern!". Si els comparem amb els primers contenidors és veritat que segueix la tendència a tractar-los amb la mateixa cura que qualsevol altre element de mobiliari urbà. Al final simplement acabaran essent una activitat de civisme bàsica com dutxar-se o pagar impostos, i probablement s'integrin a la infratructura bàsica de qualsevol ciutat, com l'electricitat abans era una afegit i ara va per sota terra, potser així serà el futur del reciclatge.
Per cert, ha estat el mateix camí que ha seguit les compreses, de ser un tema tabú i gris a proclamar l'exhuberància menstrual amb els packs més coloristes del super.

Marques tàctils: Si recilar és deixa de ser de minories, també els cecs han de poder reciclar. Aquestes marques tàctils han estat pactades amb l’ONCE. Estan col·locades a la banda dreta del contenidor i separades de les boques per evitar que s’embrutin. Tenen unes dimensions (10 cm d’alçada i 0,5 cm de profunditat) que les fan fàcilment resseguibles i detectables amb una mà. Són de color negre sobre cercle de color blanc i es col·loquen sobre el fons gris del contenidor per potenciar el contrast visual i facilitar la seva identificació a les persones amb discapacitat visual. Personalment crec que aporten un toc de qualitat al contenidor, li senta bé.

Podeu trobar més detalls al PDF de l'Ajuntament, on per exemple es diu que la mitjana de residus generats per ciutadà a Barcelona se situa l’any 2008 en 1,47 quilos/habitant/dia. O sigui 536 Kg a l'any. Perquè no ho fem saber?
info sobre el nou servei de neteja i gestió de residus 2009-2017 
info sobre els nous contenidors (PDF)

queda pendent:

• explicar els beneficis de la recollida orgànica, que s'usen per produïr compost o biogàs (i perquè això és important).
• experimentar si els mateixos ontenidors podrien un OPI on posar-hi consells, detalls de la separació o dades sobre el funcionament del reciclatge a la zona.