23 de jul. 2013

La solució no és dissenyar millor

[ english version below ]

Separació de poders
Passa a moltes feines. El client es fica en el nostre terreny i el criteri professional no impera. El tòpic diu que el dissenyador és capritxós i decideix segons gust personal però crec que ara és justament a l'inrevés. Molts dissenyadors reflexionen bé què li convé al client i exposen els seus motius de les seves decisions. Però ara sovint és el client qui imposa la seva decisió sense donar explicacions. El bon feedback és el que explica què es pot millorar i deixa que sigui el dissenyador qui dóni la solució. Però sovint el client té problemes per verbalitzar la seva impressió i opta per proposar ell la solució. La pime per falta de coneixement, la multinacional per relegar el disseny, per ignorància o per personalisme, el cas és que hem arribat a donar per "normal" la situació. Però no ho és.

La solució no és dissenyar millor
La solució de fons no és fàcil ni ràpida: saber distingir la valoració amateur de la professional. No són el mateix, no tenen el mateix pes ni han de tenir el mateix rol. Hem de reclamar la separació de poders, educar al client sobre el rol de cadascú. Educar al client vol dir educar la societat a valorar el professional de cada cosa i a seguir fent pedagogia de disseny. El coll d'ampolla per pujar la qualitat del disseny no és la qualitat dels dissenyadors (encara menys la quantitat) sinó la qualitat dels clients i dels encàrrecs. A millor tasca del BCD millors projectes recollirà l'ADG-FAD. El nou Laus empresa és una bona idea.

Disseny post-client
La crisi ha fet que molts estudis hagin pres la iniciativa i hagin engegat projectes propis, i molts estudiants que en sortir de l'escola s'han trobat sense feina han fet el mateix. Potser la solució no serà l'evolució sinó la revolució del paradigma però probablement és més un complement que una substitució del model, sempre necessitarem un espai de col·laboració amb els clients.
Potser és idealista però crec que algun dia ens semblarà mentida que durant tants anys el dissenyador hagués de treballar amb aquesta poca autoritat. Quan jo era petit era normal llençar els papers a terra i conduïr moto sense casc.


- - - -
[ english version ]


Separation of powers
It happens to many jobs. The client steps in our domain and professional judgment does not prevail. The cliché says that designers are capricious and decide according to their personal taste but I think now is precisely the opposite. Many designers really think about the client needs and explain the reasons behind their proposal. But as is often the client who imposes his decision without explanation. The positive feedback points aout what can be improved and let the designer provide the solution. But often the client has trouble verbalizing their impressions and he decide to propose a solution themselves. SMEs due to lack of knowledge, multinationals relegating design, be it for ignorance or personalism, the fact is that we have come consider this a "normal" situation. But it's not.

The best solution is designed
The fundamental solution is neither easy nor fast: to distinguish the amateur from the professional assessment. They are not the same, they shouldn't have the same impact neither the same role. We should reclaim the separation of powers and educate the client about the role of each side. Educate the client means educating society to value the professional and continue to promote design. The bottleneck to raise the design quality is no longer the quality of the designers (not to mention quantity) but the client and comission quality. A better job of BCD will bring better projects to ADG-FAD. The new Laus company award is a good idea.

Design Post-client
The crisis has led many studies have to take the initiative and start their own projects, and many students who leave school without a job have choose that way as well. Maybe the solution is not evolution but the revolution of the paradigm but we will always need a space for collaboration with clients.
Maybe it's idealistic but I think someday we won't believe that for so many years the designer had to work with this lack of authority. When I was a child it was normal to throw papers on the street and driving a motorcycle without a helmet.

19 de jul. 2013

Article sobre MSF per al llibre Laus


Médicos Sin Fronteras ha guanyat aquest any el Grand Laus entitats, i l'ADG-FAD em va demanar un comentari sobre la identitat corporativa de MSF per publicar-lo al llibre. A sota teniu una recopilació de peces. Aquest és text: 

- - -

Les inicials MSF en vermell sobre fons blanc, una caixeta vermella a la farmàcia, un mapa del món fet de medicaments, una silueta plana d'un africà… Médicos Sin Fronteras ha aconseguit que els reconeguem només amb una petita pista, molt abans de veure el logotip. I no ho ha aconseguit a cop de pressupost i campanyes d’assalt mediàtic a l’estil de les telefòniques sinó amb constància i habilitat, interpretant de mil maneres la mateixa partitura durant 12 anys sense perdre frescor. És una identitat soferta que ha aguantat el pas del temps sense immutar-se i ha mantingut la coherència en contextos tant diversos com publicacions, exposicions, campanyes o interactius. Ha aconseguit allò tan difícil de fer compatibles la coherència que demana una institució amb la flexibilitat que demanen els diversos formats, contextos, tons de veu. 
Segurament el secret d'aquesta robustesa és la senzillesa del sistema: un color, una tipografia, un estil compositiu simple i uns temes recurrents per fotografia o il·lustració. Res de normes complexes o plantilles amb inacabables instruccions d'ús. Quatre ingredients bàsics i que cadascú els cuini com vulgui. Probablement aquesta simplicitat del sistema ha facilitat la incorporació de diversos equips de dissenyadors sense incoherències, estridències o sortides de to i ha permès que tothom hagi trobat el seu lloc. És molt fàcil que quan hi ha diversos equips en joc apareguin elements discordants amb estils diferents, el tòpic diu que als dissenyadors ens agrada crear normes i criteris per un projecte nou d’identitat corporativa però ens costa seguir les normes dels altres, sabem de què parlem, oi? Els autors ho resumeixen així en la presentació del projecte:

Color = Blanc / Vermell = Metge
Tipografia = Llegibilitat = Transparència
Imatge = Testimoni = Beneficiaris
Mapes = Treball sobre el terreny = Sense fronteres

El concepte de cooperació va estar lligat a la compassió i caritat, embolcallat amb un un halo de connotacions religioses: el deure, la culpa, el sacrifici… Era el moment de les imatges de nens africans plens de mosques i eslògans que feien sentir malament. Per sort, la comunicació del tercer sector s’ha allunyat d’aquella retòrica lacrimògena. Avui les ONG no demanen caritat sinó justícia, no demanen compassió sinó implicació. Si el sentit religiós de la solidaritat estovava la gràfica el sentit humà és més descarnat: “hi ha gent que pateix, actua! MSF té a més un factor afegit per endurir el missatge, la seva acció directa sobre països on sovint hi ha conflictes els converteix en certa manera en reporters dels desastres humanitaris. La gràfica de l’exposició Somalia que es va fer al CCCB és un bon exemple d’aquesta gràfica de reportatge: austeritat en el color, tipografia accidentada i composició contundent. 
La urgència i gravetat dels temes amb què treballa MSF fa que un disseny més elaborat es pogués interpretar com un malbaratament de recursos, com una pèrdua de temps, o pitjor: seria frivolitzar el tema. En la comunicació de MSF no hi ha temps ni per ornamentar, regeix el mateix criteri que en un hospital de campanya: hi ha les eines imprescindibles però no hi ha tele ni fil musical. Es fa evident la determinació de treballar amb una paleta restringida de colors: vermell sobre blanc, blanc sobre negre, negre sobre vermell. El color vermell de les urgències i en definitiva el color bàsic, res de colors complexos ni matisats. Els fons més habitual és un blanc despullat. També les il·lustracions són siluetes planes, una línia sense matisos de gris. Però si algun element encarna aquest caràcter és la tipografia Bell Gothic. Té el caràcter d’urgència, la contundència per denunciar i el caràcter gràfic per identificar MSF.  
L’encert dels dissenyadors és que aquesta duresa pròpia del context es converteix en simplicitat i eficàcia comunicativa amb missatges que van al gra, es converteix en claredat expositiva amb pàgines que ens instrueixen sobre una epidèmia, o en sobrietat quan toca posar-se elegant. 
Obrint el focus, l’aportació del projecte és dignificar la cooperació i les ONG, explicar amb claredat la seva tasca i projectar una bona imatge de les entitats. Al mateix temps dóna exemple de professionalitat a altres ONG integrant el disseny en el dia a dia de l'entitat per aconseguir millors resultats. Alain de Botton es preguntava què passaria si els valors ètics tinguéssin la publicitat que tenen els productes comercials, i imaginava una campanya on els millors creatius promoguessin valors que considerem bons. Ja que les ONG no tenen un producte sexy per vendre, dotar-les d’una bona identitat és donar-los l’oportunitat de competir amb altres marques a la cursa d’arribar a la ciutadania. Perdó, vull dir al target
- - -