quin paper tindran els dissenyadors en els nous llibres de text?

Recordeu el canvi de model en la indústria musical amb els MP3? Ara els toca als llibres de text. Boundless ha llançat un servei que usa els continguts lliures de drets a internet per generar llibres de text sobre el tema que els demanis. Integra contignuts i els entrega de forma elegant i pràctica. Després de l'experiència en el sector de la música costa d'entendre que la indústria musical no s'hagi mogut per crear el seu Spotify particular. Igual que la iniciativa en les motos elèctriques no està liderada per les gran marques sinó per petites iniciatives, sembla que veurem el mateix procés en els llibres. Inèrcies, pors, resistència als canvis, potser. En el cas dels llibres de text ens trobem amb un moment econòmic difícil, incerteses sobre la implantació del llibre digital o els canvis que podria provocar la llei Wert.

Interacció
Com sempre un canvi de format (i de forma) no és neutral, passar del paper a la pantalla al final ho canvia tot: entra internet, entra la interacció (notes, subratllats, resums, comentaris amb amics). Podeu veure'n els detalls al web de Boundless. En definitiva l'aportació de Boundless és integrar el llibre de text al model digital: continguts al núvol, accés a través de qualsevol dispositiu, activitat social… sabeu de què parlo.

Canvis en el rol dels dissenyadors
Aquí els llibres no es dissenyen d'un en un sinó que es dissenya una aplicació. Tornem a la idea de dissenyar marcs i no objectes que vam sentir al congrés Open Design Shared Creativity (edició 2012) i que vaig resumir en un altre escrit. Si els dissenyadors gràfics tractem amb informació i ara aquesta és digital tot apunta que aquest model seguirà creixent. Tot just començem a intuir els canvis de mentalitat que això suposarà per als dissenyadors, però la llista comença a ser llarga:

• pensar en termes d'experiència d'usuari 
• preveure versions de format (per exemple per a diversos dispositius)
• preveure adaptacions segons el context (tipus de llibre, línia educativa…) 
• preveure personalitzacions de l'usuari (segons necessitats, estil…) 
• pensar en sistemes gràfics i no en objectes tancats
• estreta col·laboració amb els responsables de contingut (integració contingut-continent)
• …quins em deixo?

+ info
La proposta de Boundless
Article de Slate sobre el canvi de model
Pearson's BlueSky, la competència a Boundless nascuda de la pròpia indústria tradicional
edició 2013 del Congrés Open Design Shared Creativity

Il·lustracions disfressades d'infogràfics

The 2012 Feltron Annual Report
Nicholas Felton acaba de publicar el seu anuari del 2012. Pels qui no el coneguin es tracta d'una recopilació d'infogràfics espectaculars amb dades minuciosament recollides durant tot l'any sobre… la fam al món? el futur de l'espècie? no, sobre la seva vida: quantes cançons ha escoltat, de quins gèneres, quants quilòmetres ha recorregut… imprescindible per sobreviure, vaja :)


Control total de la publicació
Diguem-ne verticalització o diguem-ne Yo-me-lo-guiso-yo-me-lo-como. Ell genera el contingut, ell el recull, ell l'edita i el distribueix. 16 pàgines, 2500 exemplars, 28 dòlars la peça. El control total li dóna un marc de treball molt més proper al món de l'art o fins i tot de l'empresari que de dissenyador, i sap aprofitar aquest control per no fer cap concessió al disseny, les seves dobles pàgines són realment un gust de mirar, una orgia d'infogràfics de dissenyadors i per a dissenyadors, podeu veure'n més a feltron.com. El mateix de l'edició: 5 tintes directes, cosit especial i coberta troquelada.

Il·lustracions disfressades d'infogràfics
A molts ens agraden les seves pàgines però no ens enganyem, les mirem com a un objecte estètic, com una il·lustració. No ens interessa la seva vida. Si no li demanem interès informatiu o facilitat d'ús… en podem dir infogràfics? Separar la gràfica de la funció informativa em sembla que és frivolitzar la infografia. Quina és l'aportació de Nicholas Felton doncs? Per una banda haver fet un ús innovador del llenguatge infogràfic (una idea potser més curiosa que interessant), però si ens mirem les seves pàgines és sobretot perquè ens sedueix la forma. Quedem en que és un bon il·lustrador doncs, gaudim de l'espectacle.

Un capítol apart mereixeria Jaime Serra, que sí porta l'infografia al terreny de l'art. Un altre dia.

enllaços
@feltron a twitter
http://daytum.com - empresa de Feltron

La institució 'cool'

La llei del pèndol: Si a la generació del meu avi estava de moda l'autoritat, tenir la veritat absoluta i la fidelitat eterna a un credo, ara els signes dels temps ens porten la informalitat, dubtar constantment de tot, estar obert sempre i evitar qualsevol dogma (excepte el dogma que mana evitar els dogmes).

Això ha fet més difícil trobar el to en comunicació institucional: davant la por a quedar antiquats davant els seus clients, algunes institucions s'han passat de la ratlla amb un to excessivament informal que resulta artificial i poc creïble. Una asseguradora o un banc no pot pretendre comportar-se com un antisistema.

Un intent de trobar un to actual però creïble per la institució 
L'any passat la UOC va celebrar els 25 anys i van voler posar sobre paper els trets d'identitat de la UOC, el seu tarannà. Líniazero va ser l'encarregada de liderar el projecte editorial i treballant amb elles vam arribar a una peça que no té el to institucional d'una universitat tradicional però no es passa amb la informalitat.

links:
projecte UOC manifesto a Behance
Crítiques a la campanya de Movistar
Més arguments de crítica a la campanya Un pis per la cara de Catalunya caixa

busy busy busy

Em dol tenir el bloc parat, espero recuperar els escrits a mitges ben aviat

P

Idees que m'emporto del Congrés 'Open Design - Shared Creativity'

El dia següent tenia sentit escriure una espècie de "reportatge" periodístic. Ara que han passat (massa) dies em limito a resumir el rastre que ha deixat el Congrés en el meu cap, una barreja de resum/interpretació/implicacions del que va passar. Per un escrit com cal podeu llegir l'escrit al blog de Rosa Llop. Imagineu aquestes frases com a títols d'articles que algú hagués pogut escriure:

d'Alistair Fuad-Luke:
Els processos participatius i l'entorn digital posen en qüestió alguns conceptes bàsics per al paradigma actual: "projecte acabat", "procés lineal", "producte universal", "autoria"
–
En què pot ajudar el disseny als reptes del món actual? Canvi de model energètic, atur, homogeneització cultural…
–
Hem vist molts tallers centrats en un problema definit. Com podem incorporar la participació en les etapes pre-brief dels projectes?
–
We should think of design just in terms of objects
Si vau llegir el post anterior "Disseny sense projecte" pensareu que me l'he copiat. És un honor coincidir amb Fuad-Luke :)

de Pieter Jan Stappers
Design not as a profession but as a role
–
The user is an expert in his/her experience, not necessarily in design solution
–

Meta-designer: designing tools for others to design

d'Alfons Cornella

Management has been based on competition, now we need to build it on cooperation

–
Everybody can be a shop with Square [payment system]
Beyond cobranding: Companies can combine their products to innovate, but they can also combine their skills

de Ronen Kadushi
Open Design is native to internet
–
I don't want any client to tell me what should be done

de Renny Ramakers (Droog Design)
Maybe users are not willing to create something from scratch but to customize objects. Then the task of a designer is to create frameworks.

de Gregory Vincent (Sponsume, un web de crowd funding)
Often the main benefit [of the site] it's not the financial side but the awareness raised

Deixo per una altre dia la intervenció misteriosa intensa i inacabada d'Aitor Méndez, que toca temes una mica més allunyats del Open Design.

Podeu trobar els audios i algunes presentacions al web del congrés: http://fad.cat/congres/
i les presentacions a Issuu: http://issuu.com/fadbarcelona

recomano:
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/alastairfuadluke_odscbarcelona
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/pjstappers_odscbarcelona2012/1#
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/alfonscornella_odscbarcelona

Disseny sense projecte

Quan fa uns mesos va passar per l’AGI Open per Barcelona vaig escriure un post analitzant els tipus de conferència que fem els dissenyadors, i criticant-ne alguns d’ells. Bé, quan vaig veure el vídeo de wally Olins en una conferència vaig pensar: és això, aquest és el tipus d’intervencions que fan més gran el disseny, que ens dónen acadèmic i prestigi professional.

El 80% de la conferència no tracta de disseny sinó sobre fenòmens i idees que afecten el disseny. Fenòmens sociològics, culturals, psicològics, econòmics… coses importants que passen en el nostre moment històric i que també són rellevants per moltes altres professions. Cada una d’elles ha d’observar-los, entendre les implicacions que pot tenir per la professió i treure’n conclusions.
La professió neix lligada a la cultura del projecte ha de saber allunyar-se del projecte quan toca, mirar el món des de dalt tractar temes de més abast de tant en tant. L’arquitectura fa temps que ho ha fet, mirem sinó instituts com Iaac o el CRITT de la UPC a St Cugat, amb qui vaig tenir el plaer de treballar a 34Kg de CO2. L'emergència de festivals i congressos són un bon inici, i la cultura universitària que comporta el Grau en disseny acabarà portant grups de recerca, publicacions i projectes amb altres facultats. Us imagineu un projecte entre les facultats de disseny i sociologia? Jo sí, i vull ser-hi quan passi :)

http://www.saffron-consultants.com/our-view/wally-on-nation-branding

Disseny amb impacte i classe mitja

El millor disseny del país ja assolit nivells de qualitat equiparables als millors països europeus, ja ha guanyat la batalla de demostrar la qualitat a la resta de la societat. És clar que la feina per millorar no acaba mai, però les novetats en el sector no vindran per la qualitat, hem de saber aixecar el cap i canviar d'objectiu. La batalla que ve ara és per l'impacte del disseny.

Impacte econòmic com… 
contribució a productes de valor afegit
creació de marques fortes
participació en innovació
disseny de serveis / experiències
recerca de tendències
difusió de cultura creativa
etc.

Impacte social com…
Comunicació / transmissió d'idees
Facilitat d'ús / usabilitat web
Comunicació honesta / anti-spam
Comunicació amb missatges socialment responsables
Visualització d'informació / facilitar l'aprenentatge
Reflectir les diverses sensibilitats socials
etc.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
L'hora de la classe mitja

Per aconseguir impacte no n'hi ha prou amb l'excel·lència de les elits culturals, ens cal una gran classe mitja de dissenyadors preparats que arribi a tots els sectors i en totes les facetes. Ja fa anys que les escoles estan posant al carrer centenars de dissenyadors cada any, de manera que el nombre no serà un problema. La barrera serà mental i comercial. Mental per ampliar el significat actual del que és "ser dissenyador". Un amic que treballa en packaging em deia fa poc "tu que ets dissenyador-dissenyador…". Alguna cosa hem de canviar si els que es mouen un mil·límetre del cànon ja es consideren fills il·legítims. I comercial perquè caldrà fer esforços per trencar les diverses concepcions limitades del disseny que estan establertes: el disseny de "pinta-i-colorea" (cita literal d'un client), el disseny-fashion, i també el disseny submís que no treballa amb sinó per a.

I quan el disseny amb impacte sigui realitat no sentirem tant a parlar de l'impacte social del disseny, perquè el disseny serà impacte social. 

PD: Sí, aquest escrit és una manera molt diferent de dir una cosa molt semblant al post "Disseny invisible".

Els condons del Barça

Els condons del Barça, el rentavaixelles del Barça, l'iboprufè 600mg del Barça, els pneumàtics del Barça, el Rolex del Barça, el gat del Barça, l'asil del Barça, el xampú del Barça, el tampax del Barça, la urbanització del Barça, la declaració de la Renta del Barça, les pèrdues d'orina del Barça i la quimioteràpia del Barça.

Si la comunicació reflexa el producte, el Barça hauria de ser la hòstia, hauria de ser una demostració d'estatus total. Però en canvi mostra signes de submissió que no són propis d'una institució tan poderosa simbòlicament i en un moment esportiu tan brillant. Submissió per acceptar un patrocini qüestionable amb Qatar, submissió d'identitat acceptant canvis sense sentit a la samarreta per a Nike, i submissió a la dignitat amb promocions surrealistes per a Sport i Mundo Deportivo.

Cap campanya serà tant eficaç per transmetre que el Barça és "Més que un Club" com eliminar promocions i mantenir el control sobre el disseny de la samarreta. Si posa massa el focus sobre el merchandising corre el risc de seguir el model Disney, on la pel·lícula és només el pretext per vendre els productes i les llicències comercials.

info:
Patrocinadors
Memòria Anual
Disney revenues 4Q2011

Disseny invisible

El disseny com a premium

En el context espanyol el disseny ha entrat per dalt de la piràmide, com entren tantes costums, com un extra, com un delicatessen d’importació. Potser per això el concepte de disseny més estès encara avui està lligat al valor afegit i al concepte premium. El disseny està ben establert a empreses amb venda directa al públic, on el disseny actua com a diferenciador, com a indicador de qualitat, de producte que va més enllà dels mínims exigits. En alguns sectors el disseny encara pot ser vist com a signe de modernitat, en altres simplement signe de feina ben feta. El pack de marca que vol fer-se valer davant la marca blanca, la pel·lícula d’autor que vol marcar distàncies amb Hollywood o el rètol d’un restaurant que vol mostrar com fan les coses amb amor. Però seguint els nostres veïns europeus amb més tradició de disseny, ara ens toca passar a una segona fase.

El disseny com a commodity

Però hi ha un concepte de disseny que va molt més enllà de ser un signe d’estatus. Si la cultura social del disseny continua avançant com fins ara el bon disseny serà un bé comú, una commodity. Una determinada proposta de disseny podrà ser diferenciadora però no el simple fet d’estar ben dissenyat. Si bé el disseny premium ha crescut sobretot a l’empresa privada i lligat a una venda al consumidor final, en una societat on la qualitat i l’atenció al detall es donin per descomptat el disseny arribarà a altres sectors com el comerç majorista o els serveis públics. Però no hi arribarà com a element de seducció comercial sinó com a un component més de la societat del benestar. Si preguntéssim a les organitzacions perquè usen el disseny ens dirien simplement: perquè així és com es fan les coses, perquè tothom ho fa, perquè no som tan cutres… perquè sí. En última instància aquesta pregunta no tindrà sentit. Les idees que tenim més establertes acaben resultant invisibles per nosaltres. Ningú se sorprèn que en obrir una l’aixeta surti aigua. El bon disseny es donarà per descomptat fins a resultar invisible. El disseny serà normal el dia que un president del Govern tingui formació de dissenyador i ningú pregunti perquè.

Dr. Helvetica i el concurs per Mr. Arial

Mr. Arial i el Dr. Helvetica
- Hola, és vostè el Doctor Helvetica?
- Amb qui parlo?
- Sóc Mr. Arial, el dels grans magatzems. Enhorabona, ha estat seleccionat per participar en un concurs per ser el meu metge personal.
- Fantàstic, demà li envio el meu currículum i alguns casos publicats.
- Bé, és que per triar un dels tres metges no en tinc prou amb el que han fet per altres, vull que em tractin ara mateix.
- Bé, li faré un pressupost.
- El cas és que voldria que em tractéssin sense cost.
- Però jo sóc un professional.
- I jo un client de renom. Sap el que suposaria treballar per mi?
- Està bé, quan pot venir a la consulta?
- No tinc temps per anar a la consulta de cada candidat.
- Necessito preguntar-li sobre antecedents familiars, radiografies, al·lèrgies a medicaments, historial clínic…
- No tinc temps. Simplement ha de saber que estic costipat, amb això un bon metge en té prou.
- Però és que sense proves no puc saber què té.
- El dia 10 vull un informe sobre el tractament, el cost i el calendari.


El Doctor Helvetica li diu que darrera un aparent costipat podria haver-hi una al·lèrgia crònica, ho detalla en un extens informe, i diu que la única manera de solucionar-ho és fer un canvi en l'estil de vida, deixar de fumar i fer esport. De tota manera diu que si guanya caldria fer el diagnòstic bé i confirmar-ho. Mr. Arial el descarta. No cal que li vinguin a dir el que té, ell ja va dir que era un costipat i prou. No pot canviar d'estil de vida, segur que hi ha una pastilleta.

El Doctor Vag Rounded està segur que és una nova malaltia i li recomana un tractament molt innovador que es basa en el diàleg amb el virus. Els tractaments virals són el que es porta, i de fet és el que aplica en 9 de cada 10 casos. No està malament, a Mr. Arial li agrada estar al dia, però això de tractar amb virus no és per ell.

El Doctor Comic Sans li diu que això no és res, que el li convé és relaxar-se i agafar-se uns dies de vacances i, perquè no, relaxar una mica la dieta, que un pacient estressat no es curarà mai. De regal li adjunta dos bitllets per un cap de setmana a París amb la seva dona. Mr. Arial està encantat! per fi algú ha entès el seu problema, per fi algú que entén que és un home ocupat i no té temps per experiments, molt menys per canviar d'hàbits.

Però vet-ho aquí que després de les vacances amb la dona i menjar millor que mai, el costipat persisteix, i pitjor encara, s'ha engreixat 4 quilos. Per sort troba a temps un blog on troba solucions, es veu que hi ha unes pastilles fantàstiques, a 100€ la caixa però val la pena. Ostres amb els metges, quins perapunyetes!


més info:
www.logorapid.com

Art i comunicació elitista

Sobre l'enorme contradicció entre la banderola que vol ser propera-colega i una proposta de museu i de comunicació endogàmica que fa temps que allunya als que no som de la tribu. 

Servei elitista

Confesso que fa temps que no visito el Macba, però recordo perfectament el respecte que imposa l'entrada: silenci, espais enormes, i la sensació d'alta cultura més que de cultura a seques. El mateix respecte distant que un santuari o una botiga de luxe del Passeig de Gràcia. Un no sap si és digne d'entrar-hi.  

Els museus d'art mostren unes peces que sovint no entren per la vista i resulten opaques, difícils d'interpretar sense una muntanya d'idees i referents a l'abast de pocs. Les sales es caracteritzen per l'absència total de didàctica, les carteles minimals es limiten a la fitxa tècnica. Hi ha els vigilants – informadors – de sala, però el context dissuadeix de demanar massa explicacions. Si les obres no tenen una entrada fàcil i no hi ha didàctica per explicar les obres el missatge és "estàs fora de lloc". Potser exagero una mica, però sabeu de què parlo.

Comunicació elitista

La comunicació dels museus d'art segueix el mateix patró. Es dóna per descomptat que coneixes l'artista, i es mostra una retòrica minimal amb especial predilecció per conceptes abstractes propera al món de les colònies de Calvin Klein. Vegeu sinó a sota els títols d'algunes exposicions recents. Els títols (i els cartells) no informen de res, no apropen l'obra, no pretenen seduïr, no semblen voler arribar a cap altre públic que "els nostres", els del ram que no necessiten un cartell perquè hi aniran igualment. 

Preguntes per a un servei públic

• Essent un museu públic no hauria d'equilibrar el nivell de les exposicions amb l'afluència de públic?
• Les exposicions més vanguardistes sense públic són com aeroports sense viatgers?
• No hi ha referents de qualitat i vocació d'arribar a la major gent possible? 
• El Pompidou no es comunica de forma més oberta?
• Si el públic és reduït es justifica l'ús de mitjans massius com banderoles i Mupis?
• Si el públic assidu ja hi aniria la comunicació no acaba essent una forma d'exhibicionisme cultural?

Alguns dels títols recents 

Atenció a les perles com "Possibilitat d'acció", "Amb la probabilitat de ser vist" o el magnífic "...per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa"

Col·lecció MACBA. Šejla Kamerić and Anri Sala. 1395 Days without Red

# 04 Natascha Sadr Haghighian. De paso

En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984

Museu de les narratives paral·leles. En el marc de La Internacional

#03 Pep Duran. Una cadena d'esdeveniments

#02 Latifa Echakhch. La ronda

Paral·lel Benet Rossell

#01 Armando Andrade Tudela. ahir, demà

John Baldessari. Pura bellesa

Amb la probabilitat de ser vist. Dorothee i Konrad Fischer. Arxius d'una actitud

Possibilitat d'acció. La vida de la partitura

...per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa. Alice Creischer: obres i col·laboracions

Entre ells alguns títols que sí tenen un component més informatiu o descriptiu.

Als marges de l’art. Creació i compromís polític

Temps com a matèria. Col·lecció MACBA. Noves incorporacions 22

El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa

Així com l'estratègia em sembla incoherent el disseny dels diversos materials em sembla força encertat, a càrrec d'estudis com emeyele o Twoelf.

Jaume Pujagut

Qualsevol persona que assistís a l'homenatge de Jaume Pujagut es va adonar que és un referent en el disseny, com a professional però també com a persona. Molts hi vam anar perquè creiem que es mereixia el reconeixement però en vam sortir molt més conscients del valuós paper del Jaune en el panorama català del disseny. Haig de confessar que era el primer acte de la sèrie Mestres del FAD, i per tant no sé com acostumen a ser però l'ambient era ben especial, i crec que vam sortit tots emocionats. Un símptoma: la sala era plena de gent de totes les generacions, incloent una bona representació d'alumnes, sobretot dels darrers anys a l'escola BAU. Molts d'ells van ser alumnes meus i va ser fantàstic trobar-los, mirant els alumnes amb perspectiva et fa mirar amb encara més respecte i amor el fet de donar classe.

Tranversal: Poques persones han donat classes a tantes escoles diferents i durant tants anys, poques han acumulat tantes promocions d'estudiants a les esquenes i ben pocs professors són tant recordats com ho és ell, si més no recordats per bé :) Aquesta transversalitat juntament amb el seu tarannà obert inquiet i afable han fet d'ell un nexe d'unió entre gent ben diversa. Si el tòpic diu que en set passos podem trobar conexió amb qualsevol altre persona del planeta, en el món del disseny probablement sigui un sol pas: Jaume Pujagut. Si fos a Linkedin, twitter i Facebook petaria la xarxa :) potser aquesta és la veritable raó per esquivar la presència a la xarxa :)

Algunes perles de l'acte:

VideoClip_TwistAndShoutJaume from David Parcerisa on Vimeo.


El vídeo que el col·lectiu Grrr va dedicar-li

http://graciesjaume.org/
El web on podeu deixar els vostres missatges d'agraiment i consultar els que ha deixat la gent.

i un altre regal: entrada a la Wikipèdia

A nivell personal li agraeixo la confiança i la oportunitat de donar Projectes a BAU, i espero tenir-lo com a coordinador força anys.

article "Donde no pueden llegar los premios" a ForoAlfa

ForoAlfa ha publicat en castellà l'article "Donde no pueden llegar los premios", publicat aquest agost al blog.

http://foroalfa.org/articulos/donde-no-pueden-llegar-los-premios

PD: disculpes per la poca activitat al blog, malgrat tenir diversos articles pendents la feina no em deixa temps. Ben aviat més :)

AGI Open i l'adolescència del disseny

Definint què és una conferència de disseny

Les conferències van desiguals, i inclús entre les millors hi havia plantejaments del que és una conferència molt diferents, dissonants en alguns moments. Això em va fer pensar que el sector està provant què es pot fer en una conferència. A l'AGI Open vaig identificar aquestes tipologies: 

nivell 1. Mostrar projectes

nivell 2. Explicar la història darrera el projecte

nivell 3. Reflexionar sobre un projecte

nivell 4. Exposar una tesi sobre el disseny

Si hem de trobar el millor format per cada contingut estarem d'acord que mostrar les imatges d'un projecte n'hi ha prou amb un web o un llibre. Explicar el procés de treball ja aporta alguna cosa més però si el procés no serveix de base per reflexionar sobre algun tema el procés es queda només en una historieta més a menys divertida segons les dots teatrals del conferenciant. I no sé per si sola la història justifica una conferència com l'AGI Open, em sembla més propi de formats informals com el Chill Laus. El que em sembla més propi d'una conferència és l'exposició d'una reflexió, d'una tesi. Pot ser a partir d'un projecte propi o pot ser recollint projectes d'altre gent. Crec que les conferències de disseny són l'oportunitat per a l'argumentació i el discurs que li falta al sector, un format que permet una aproximació més intelectual que no seria possible ni en un web ni en un taller. 

Això ens porta aun altre tema: ser bon professional no implica ser un conferenciant interessant. Ho sabíem dels professors i el mateix s'aplica als conferenciats. Una cosa és saber fer coses i l'altre és saber parlar de les coses. Si vols una bona cançó busca un músic, si vols un bon article de música busca un crític musical. Alguns dissenyadors tenen una vessant reflexiva que encaixa amb els conferències però altres s'expressen millor en altres formats. En aquest sentit crec que els millors exponents Lars Muller i la parella Lefland-Drentel són exemples del que han de ser les conferències de disseny. Marina Willer, Christoph Niemann o Ahn Sang-Soo van ser exemples de com l'explicació d'un projecte pot motivar un comentari que trascendeix el projecte. Però per molt interessants que siguin els projectes o molt divertits que siguin els conferenciants intervencions com les de Marian Bantjes, Joost Grootens o Pierre di Sciulo no em semblen interessants, i no justifiquen el preu ni la visibilitat d'un congrés. 

Allà van les meves conclusions: Una conferència de disseny és interessant quan…

1. Quan aporta més informació que el que es pot trobar al web
2. Quan reflexiona, argumenta, planteja hipòtesis o preguntes sense resposta 
3. Quan no abusa d'anècdotes personals
4. Quan el show no es menja el contingut

Adolescència efervescent
El disseny va començar amb l'ofici, després van venir les escoles i poc a poc la consolidació d'un sector que es va extenent diverses àrees de la societat. Ara, amb la pràctica professional madura i amb la calma de qui comença a tenir el negoci rodat el disseny es pot permetre mirar més enllà de la pràctica i reflexionar sobre la pròpia disciplina. I amb un èxit notable. En pocs anys han florit tot tipus de formats nous en el sector: màsters (desde ganxet a tipografia avançada), xerrades (Avant Laus, Chill Laus), i festivals farcits de tallers i conferències (Festa del Grafisme, Blanc, Design Week…). I en aquest context arriba AGI Open, com una cirereta que culmina el pastís. Em trobo alumnes  que viuen amb tota normalitat que es faci un congrés de disseny gràfic amb els millors dissenyadors del món a Barcelona. Fascinant. El que no saben és que històricament la normalitat de la professió no ha esta gaire normal, fa encara poques dècades que el disseny ha arribat al país, no oblidem molts directors d'estudis encara van estudiar belles arts.

La professió té molts símptomes de l'adolescència: els canvis ràpids, l'entusiasme de qui explora noves àrees (recordeu l'ambient pre-Agi Open), la inmaduresa d'alguns àmbits i la indefinició en d'altres. I moltes ganes de créixer. Totes aquestes contradiccions adolescents s'han vist a l'AGI Open. Amb totes les imperfeccions ha estat una gran notícia per Barcelona i el disseny. Fins la propera.

On no poden arribar els premis

8 de juliol. 10 sales repletes de projectes, 12 persones de jurat i 10 hores per escollir els millors projectes de disseny gràfic d'Europa. Si el disseny no és art i per tant es deu al context i la funció, com es pot valorar un projecte sense conèixer el públic, els objectius, el context cultural, i les circumstàncies que envolten el projecte? Com podem comparar projectes nascuts en condicions tan diferents? Com podem valorar un projecte ucrainès des de Barcelona? Quan temps necessitem per presentar un projecte a un client? I quants segons pot dedicar el jurat a cada projecte? Què es pot valorar i què no amb un temps limitat? Quins aspectes distorsionen la igualtat d'oportunitats? Quins factors sumen i quins resten? Quins projectes en surten beneficiats i quins perjudicats? 

En les darreres setmanes he estat convidat a actuar com a jurat, primer en els premis Laus, i la setmana passada als premis de l'Art Directors Club of Europe (ACDE). Malgrat ser crític amb algunes limitacions dels premis la meva actuació ha estat si fa no fa com la de qualsevol altre jurat abans, perquè la limitació dels premis no ve dels membres del jurat sinó del sistema, el procés i les condicions en què actua el jurat. Malgrat les limitacions que exposaré aviso que a dia d'avui em sembla el millor sistema que tenim. 
Moltes de les limitacions dels premis són degudes al desconeixement del context del projecte en el sentit més ampli (condicions de l'encàrrec, impacte dels projectes). Aquests factors no són triats ni controlats pel dissenyador però tenen un impacte tan gran en el destí del projecte que val la pena intentar tenir-los en compte per no comparar projectes que  no juguen en les mateixes condicions. Un exemple: El 2005 vaig publicar un estudi i un article que analitzava el perfil dels projectes guanyadors, en què mostrava que abundava el sector cultural, els productes cars i els autoencàrrecs. El 73% dels projectes eren encàrrecs del sector cultural un 34% sense ànim de lucre i només un 22% dels projectes anaven adreçats al gran públic.
Incorporar aquests criteris és molt difícil perquè o bé són difícils de mesurar, o bé és difícil d'obtenir dades fiables o simplement no es disposa de temps per transmetre aquesta informació al jurat. Alguns aspectes seran difícils de millorar, altres senzillament impossibles d'evitar, però no per això hem de negar-los. Encara que de cara a l'exterior cal nominar guanyadors amb seguretat les organitzacions que convoquen els premis poden qüestionar-se els mecanismes de decisió. Identificar les seves febleses ens ajudarà a millorar la validesa i la legitimitat dels premis, i mirant enrera ja s'han fet uns quants passos en la bona direcció.

Es jutja el que es veu, no es jutja el que no es veu 

Quan no hi ha informació del context o l'impacte dels projectes el jurat es basa en la informació que sí té: la forma. Per això el model de premis actual és molt competent valorant l'execució, l'experimentació formal, el resultat final. Però també per això el judici dels premis és exessesivament esteticista. Es jutja el que es veu, no es jutja el que no es veu. I com que els premis són una plataforma de projecció la imatge del sector que es dóna als mitjans resulta també esteticista. Quan els mitjans mencionen projectes amb alguna aportació no estètica (per exemple un moble fet de deixalles reciclades) sovint no provenen dels premis de disseny sinó de premis de l'indústria (per exemple premis de fabricants de mobiliari o premis de sostenibilitat). No haurien de ser els premis de disseny els que premiéssin aquests projectes? No seria aquesta la millor manera de comunicar que el disseny no és només estètica? Un criteri massa formal redueix la definició del dissenyador a formalitzador, en contra d'una visió més àmplia i més moderna. El sector està ple de professionals que sota l'etiqueta de dissenyadors són capaços de fer aportacions que van més enllà de l'estricta formalització, amb idees que milloren l'encàrrec inicial o propostes que dónen un gir decisiu al projecte. Si bé els premis actuals se'n surten bé evaluant la qualitat formal hem de millorar-los perquè la valoració inclogui aquells criteris que queden per sota la superfície per premiar els millors projectes de disseny en un sentit més ampli del terme.


5 tipus de limitacions dels premis:

1. Limitacions per desconeixement de les condicions de l'encàrrec

- objectiu de comunicació: Saber què es volia comunicar i a quina estratègia respon l'encàrrec pot canviar radicalment la valoració del projecte, i obviant o pressuposant aquesta informació correm el risc de fer una valoració exessivament formal.    

- rol dins del projecte: disseny com executor vs. disseny com a líder que capgira el producte o encàrrec

- pressupost: temps per dedicar al projecte, possibilitat de contractar col·laboradors, disponibilitat de bones fotos o tipografies, producció

- relació cost-impacte: projectes que aprofiten bé pressupostos reduïts vs. projectes que "malgasten" diners

- cultura de disseny del client: clients "analfabets" en disseny vs. client habitual de disseny

- comunicació directa amb el poder de decisió: clients amb molts càrrecs intermitjos, clients assamblearis vs. clients amb jerarquia definida

- temps: calendari del projecte, temps disponible per comunicar-se amb el client, temps per deixar madurar les idees

- sector: productes de gran consum, especialitzats o culturals

- gama de producte: car vs. barat

2. Limitacions per desconeixement de l'entorn dels projectes

- entorn cultural: quan les diferències culturals són grans és difícil jutjar el valor del projecte en el seu entorn

- segment de públic a qui va adreçat: públic massiu vs. públic específic

- nivell cultural i cultura de disseny del públic a qui va adreçat

- adequació al contingut/client

3. Limitacions per desconeixement de l'impacte dels projectes

- impacte econòmic: rendibilitat de la inversió, impacte en el valor de la marca

- impacte ambiental: aprofitament del paper, emissions, ús de tintes o materials contaminants, producció i transport

- impacte social: contribució a la qualitat de vida, en canviar percepcions,  actituds o comportaments, sintonia amb la cultura/valors locals

- canvi de paradigma: game-changing, projectes que canvien la concepció del producte o del rol de la comunicació

4. Limitacions de la presentació del projectes

Encara que disposar els projectes de costat sobre una taula sembli equànim hi ha multitud de factors que desequilibren la igualtat d'oportunitats buscada. Qui hagi estat jurat recordarà l'enorme impacte que tenen els objectes per sobre les imatges del projecte impreses, per exemple. 

- material: maquetes amb materials espectaculars vs. projectes fotografiats

- mida: mostres de producte de grans dimensions, plafons més grans de l'estipulat, projectes presentats amb molts plafons 

- vídeo vs. projectes impresos: la percepció el material imprès mai tindrà l'impacte d'un vídeo projectat a les fosques, amb un so de qualitat i en gran pantalla. 

- categoria assignada: categories "fàcils" vs. categories "difícils"

- projectes ràpids o lents: projectes d'impacte vs. projectes per degustar

- projectes molt publictats: anuncis que has vist al carrer, projectes coneguts entre dissenyadors

- projectes presentats en moltes categories

- projectes amb acudit

- projectes fets molts mitjans i en molts formats

- projectes dels que coneixem la història que hi ha al darrera

- projectes vinculats a un tema que ens agrada

5. Limitacions per la influència en el vot de la dinàmica de grup del jurat

Podríem afegir un cinquè punt sobre les dinàmiques de grup en el procés de votació. Aquells que hagueu estat en jurat recordareu algun membre del jurat que volia imposar incansablement la seva opinió als altres i algun de tímid que callava per evitar la confrontació. Per altra banda el gregarisme dóna molt pes al primer que es pronuncia sobre un projecte, la psicologia fa temps que coneix la nostra tendència a opinar el mateix que el del costat i els canvis d'opinió que comporta la dinàmica de grup.

Idees per millorar

Com admeto a l'inici no és fàcil millorar, però després d'assenyalar les limitacions em veig obligat a apuntar algunes idees que ens permetin ser optimistes. 

• Comparar allò comparable: categories segons sector (gran consum, indústria, ciència, ONG, cultura…) 
• Recordar que els premis són per l'equip dissenyador-client. Molts projectes no guanyen perquè el dissenyador sigui l'únic capaç de fer la proposta sinó perquè el client és l'únic del sector que té la iniciativa de proposar-lo o la valentia d'aprovar-lo. 
• Ajudar al jurat a tenir presents tots els factors comentats per intentar ser equànims. (En els premis Laus es dóna un petit text amb aquest objectiu.) 
• Reforçar el paper dels chairmans, per recordar els criteris i assegurar-se que la veu de tots els membres pesa per igual. 
• Valorar altres processos de selecció: premis sense inscripcions com els Nobel, on els estudis no es presentarien i seria el jurat qui investigués); o el procés del premi Pritzker d'arquitectura, on es demana a guanyadors anteriors que aportin candidats d'altres estudis però els estudis no aporten cap presentació.
• Crear premis especialitzats que complementin els actuals. Per exemple premis per a propostes de disseny que transformin totalment el producte inicial.