dissenyadors i teoria: la estraña pareja?

Dimacres vaig assistir a la sessió AvantLaus, on després d'una exquisita presentació de David Pearson es fer una taula rodona amb el títol "jo només traballo aquí", que volia reflexionar sobre la responsabilitat dels dissenyadors en els projectes. Som només una manats i tot és culpa del client? o som part activa del projecte i compartim responsabilitats? Em va decebre força la taula rodona, la veritat. Essent bons professionals i amb experiència se suposa que hagués pogut ser un debat ric però va quedar en una enumeració d'opinions poc estructurades que s'apropaven més a impressions que a teoria. És més, hom diria que eren allà per obligació i que intentaven esquivar la paraula. El tema anava i venia, i es barrejava amb temes colaterals: la funció social del disseny, si la publicitat ens enganya o no, etc.

Perquè ens costa tant als dissenyadors argumentar, estructurar un discurs, teoritzar i treure conclusions?
Per bé i per mal som una professió de pràctica i no de teòrica, poc analítics i molt de "cas per cas", i potser per això podem contribuir a tangibilitzar solucions, però per a debatre no servim gaire crec. La sessió de'n Pearson va anar bé perquè no teoritzava i analitzava, relatava i comentava la seva experiència, i això sí ho sabem fer (com els Chill Laus). Altres professions saben teoritzar però no saben fer el que fem nosaltres, ves, no es pot tenir tot. Per sort tampoc som molt exigents amb els debats i no crec que la gent en sortís descontenta :)
Una bona exepció és l'afició dels dissenyadors llatinoamericans a teoritzar i el que popularment en diem filosofar. Aquests països tenen una tradició i els dissenyadors no en són una exepció. Podeu veure'n exemples a ForoAlfa on també veureu la particular retòrica llatinoamerica, excessiva i complicada vista des de Barcelona.

PD: sobre aquest pensament de "cas per cas" en parla Otl Aicher a "Analógico y digital"