23 de jul. 2013

La solució no és dissenyar millor

[ english version below ]

Separació de poders
Passa a moltes feines. El client es fica en el nostre terreny i el criteri professional no impera. El tòpic diu que el dissenyador és capritxós i decideix segons gust personal però crec que ara és justament a l'inrevés. Molts dissenyadors reflexionen bé què li convé al client i exposen els seus motius de les seves decisions. Però ara sovint és el client qui imposa la seva decisió sense donar explicacions. El bon feedback és el que explica què es pot millorar i deixa que sigui el dissenyador qui dóni la solució. Però sovint el client té problemes per verbalitzar la seva impressió i opta per proposar ell la solució. La pime per falta de coneixement, la multinacional per relegar el disseny, per ignorància o per personalisme, el cas és que hem arribat a donar per "normal" la situació. Però no ho és.

La solució no és dissenyar millor
La solució de fons no és fàcil ni ràpida: saber distingir la valoració amateur de la professional. No són el mateix, no tenen el mateix pes ni han de tenir el mateix rol. Hem de reclamar la separació de poders, educar al client sobre el rol de cadascú. Educar al client vol dir educar la societat a valorar el professional de cada cosa i a seguir fent pedagogia de disseny. El coll d'ampolla per pujar la qualitat del disseny no és la qualitat dels dissenyadors (encara menys la quantitat) sinó la qualitat dels clients i dels encàrrecs. A millor tasca del BCD millors projectes recollirà l'ADG-FAD. El nou Laus empresa és una bona idea.

Disseny post-client
La crisi ha fet que molts estudis hagin pres la iniciativa i hagin engegat projectes propis, i molts estudiants que en sortir de l'escola s'han trobat sense feina han fet el mateix. Potser la solució no serà l'evolució sinó la revolució del paradigma però probablement és més un complement que una substitució del model, sempre necessitarem un espai de col·laboració amb els clients.
Potser és idealista però crec que algun dia ens semblarà mentida que durant tants anys el dissenyador hagués de treballar amb aquesta poca autoritat. Quan jo era petit era normal llençar els papers a terra i conduïr moto sense casc.


- - - -
[ english version ]


Separation of powers
It happens to many jobs. The client steps in our domain and professional judgment does not prevail. The cliché says that designers are capricious and decide according to their personal taste but I think now is precisely the opposite. Many designers really think about the client needs and explain the reasons behind their proposal. But as is often the client who imposes his decision without explanation. The positive feedback points aout what can be improved and let the designer provide the solution. But often the client has trouble verbalizing their impressions and he decide to propose a solution themselves. SMEs due to lack of knowledge, multinationals relegating design, be it for ignorance or personalism, the fact is that we have come consider this a "normal" situation. But it's not.

The best solution is designed
The fundamental solution is neither easy nor fast: to distinguish the amateur from the professional assessment. They are not the same, they shouldn't have the same impact neither the same role. We should reclaim the separation of powers and educate the client about the role of each side. Educate the client means educating society to value the professional and continue to promote design. The bottleneck to raise the design quality is no longer the quality of the designers (not to mention quantity) but the client and comission quality. A better job of BCD will bring better projects to ADG-FAD. The new Laus company award is a good idea.

Design Post-client
The crisis has led many studies have to take the initiative and start their own projects, and many students who leave school without a job have choose that way as well. Maybe the solution is not evolution but the revolution of the paradigm but we will always need a space for collaboration with clients.
Maybe it's idealistic but I think someday we won't believe that for so many years the designer had to work with this lack of authority. When I was a child it was normal to throw papers on the street and driving a motorcycle without a helmet.

19 de jul. 2013

Article sobre MSF per al llibre Laus


Médicos Sin Fronteras ha guanyat aquest any el Grand Laus entitats, i l'ADG-FAD em va demanar un comentari sobre la identitat corporativa de MSF per publicar-lo al llibre. A sota teniu una recopilació de peces. Aquest és text: 

- - -

Les inicials MSF en vermell sobre fons blanc, una caixeta vermella a la farmàcia, un mapa del món fet de medicaments, una silueta plana d'un africà… Médicos Sin Fronteras ha aconseguit que els reconeguem només amb una petita pista, molt abans de veure el logotip. I no ho ha aconseguit a cop de pressupost i campanyes d’assalt mediàtic a l’estil de les telefòniques sinó amb constància i habilitat, interpretant de mil maneres la mateixa partitura durant 12 anys sense perdre frescor. És una identitat soferta que ha aguantat el pas del temps sense immutar-se i ha mantingut la coherència en contextos tant diversos com publicacions, exposicions, campanyes o interactius. Ha aconseguit allò tan difícil de fer compatibles la coherència que demana una institució amb la flexibilitat que demanen els diversos formats, contextos, tons de veu. 
Segurament el secret d'aquesta robustesa és la senzillesa del sistema: un color, una tipografia, un estil compositiu simple i uns temes recurrents per fotografia o il·lustració. Res de normes complexes o plantilles amb inacabables instruccions d'ús. Quatre ingredients bàsics i que cadascú els cuini com vulgui. Probablement aquesta simplicitat del sistema ha facilitat la incorporació de diversos equips de dissenyadors sense incoherències, estridències o sortides de to i ha permès que tothom hagi trobat el seu lloc. És molt fàcil que quan hi ha diversos equips en joc apareguin elements discordants amb estils diferents, el tòpic diu que als dissenyadors ens agrada crear normes i criteris per un projecte nou d’identitat corporativa però ens costa seguir les normes dels altres, sabem de què parlem, oi? Els autors ho resumeixen així en la presentació del projecte:

Color = Blanc / Vermell = Metge
Tipografia = Llegibilitat = Transparència
Imatge = Testimoni = Beneficiaris
Mapes = Treball sobre el terreny = Sense fronteres

El concepte de cooperació va estar lligat a la compassió i caritat, embolcallat amb un un halo de connotacions religioses: el deure, la culpa, el sacrifici… Era el moment de les imatges de nens africans plens de mosques i eslògans que feien sentir malament. Per sort, la comunicació del tercer sector s’ha allunyat d’aquella retòrica lacrimògena. Avui les ONG no demanen caritat sinó justícia, no demanen compassió sinó implicació. Si el sentit religiós de la solidaritat estovava la gràfica el sentit humà és més descarnat: “hi ha gent que pateix, actua! MSF té a més un factor afegit per endurir el missatge, la seva acció directa sobre països on sovint hi ha conflictes els converteix en certa manera en reporters dels desastres humanitaris. La gràfica de l’exposició Somalia que es va fer al CCCB és un bon exemple d’aquesta gràfica de reportatge: austeritat en el color, tipografia accidentada i composició contundent. 
La urgència i gravetat dels temes amb què treballa MSF fa que un disseny més elaborat es pogués interpretar com un malbaratament de recursos, com una pèrdua de temps, o pitjor: seria frivolitzar el tema. En la comunicació de MSF no hi ha temps ni per ornamentar, regeix el mateix criteri que en un hospital de campanya: hi ha les eines imprescindibles però no hi ha tele ni fil musical. Es fa evident la determinació de treballar amb una paleta restringida de colors: vermell sobre blanc, blanc sobre negre, negre sobre vermell. El color vermell de les urgències i en definitiva el color bàsic, res de colors complexos ni matisats. Els fons més habitual és un blanc despullat. També les il·lustracions són siluetes planes, una línia sense matisos de gris. Però si algun element encarna aquest caràcter és la tipografia Bell Gothic. Té el caràcter d’urgència, la contundència per denunciar i el caràcter gràfic per identificar MSF.  
L’encert dels dissenyadors és que aquesta duresa pròpia del context es converteix en simplicitat i eficàcia comunicativa amb missatges que van al gra, es converteix en claredat expositiva amb pàgines que ens instrueixen sobre una epidèmia, o en sobrietat quan toca posar-se elegant. 
Obrint el focus, l’aportació del projecte és dignificar la cooperació i les ONG, explicar amb claredat la seva tasca i projectar una bona imatge de les entitats. Al mateix temps dóna exemple de professionalitat a altres ONG integrant el disseny en el dia a dia de l'entitat per aconseguir millors resultats. Alain de Botton es preguntava què passaria si els valors ètics tinguéssin la publicitat que tenen els productes comercials, i imaginava una campanya on els millors creatius promoguessin valors que considerem bons. Ja que les ONG no tenen un producte sexy per vendre, dotar-les d’una bona identitat és donar-los l’oportunitat de competir amb altres marques a la cursa d’arribar a la ciutadania. Perdó, vull dir al target
- - - 




3 d’abr. 2013

quin paper tindran els dissenyadors en els nous llibres de text?


Recordeu el canvi de model en la indústria musical amb els MP3? Ara els toca als llibres de text. Boundless ha llançat un servei que usa els continguts lliures de drets a internet per generar llibres de text sobre el tema que els demanis. Integra contignuts i els entrega de forma elegant i pràctica. Després de l'experiència en el sector de la música costa d'entendre que la indústria musical no s'hagi mogut per crear el seu Spotify particular. Igual que la iniciativa en les motos elèctriques no està liderada per les gran marques sinó per petites iniciatives, sembla que veurem el mateix procés en els llibres. Inèrcies, pors, resistència als canvis, potser. En el cas dels llibres de text ens trobem amb un moment econòmic difícil, incerteses sobre la implantació del llibre digital o els canvis que podria provocar la llei Wert.


Interacció
Com sempre un canvi de format (i de forma) no és neutral, passar del paper a la pantalla al final ho canvia tot: entra internet, entra la interacció (notes, subratllats, resums, comentaris amb amics). Podeu veure'n els detalls al web de Boundless. En definitiva l'aportació de Boundless és integrar el llibre de text al model digital: continguts al núvol, accés a través de qualsevol dispositiu, activitat social… sabeu de què parlo.

Canvis en el rol dels dissenyadors
Aquí els llibres no es dissenyen d'un en un sinó que es dissenya una aplicació. Tornem a la idea de dissenyar marcs i no objectes que vam sentir al congrés Open Design Shared Creativity (edició 2012) i que vaig resumir en un altre escrit. Si els dissenyadors gràfics tractem amb informació i ara aquesta és digital tot apunta que aquest model seguirà creixent. Tot just començem a intuir els canvis de mentalitat que això suposarà per als dissenyadors, però la llista comença a ser llarga:
  • pensar en termes d'experiència d'usuari 
  • preveure versions de format (per exemple per a diversos dispositius)
  • preveure adaptacions segons el context (tipus de llibre, línia educativa…) 
  • preveure personalitzacions de l'usuari (segons necessitats, estil…) 
  • pensar en sistemes gràfics i no en objectes tancats
  • estreta col·laboració amb els responsables de contingut (integració contingut-continent)
  • …quins em deixo?


+ info
La proposta de Boundless
Article de Slate sobre el canvi de model
Pearson's BlueSky, la competència a Boundless nascuda de la pròpia indústria tradicional
edició 2013 del Congrés Open Design Shared Creativity

13 de març 2013

Il·lustracions disfressades d'infogràfics


The 2012 Feltron Annual Report
Nicholas Felton acaba de publicar el seu anuari del 2012. Pels qui no el coneguin es tracta d'una recopilació d'infogràfics espectaculars amb dades minuciosament recollides durant tot l'any sobre… la fam al món? el futur de l'espècie? no, sobre la seva vida: quantes cançons ha escoltat, de quins gèneres, quants quilòmetres ha recorregut… imprescindible per sobreviure, vaja :)


Control total de la publicació
Diguem-ne verticalització o diguem-ne Yo-me-lo-guiso-yo-me-lo-como. Ell genera el contingut, ell el recull, ell l'edita i el distribueix. 16 pàgines, 2500 exemplars, 28 dòlars la peça. El control total li dóna un marc de treball molt més proper al món de l'art o fins i tot de l'empresari que de dissenyador, i sap aprofitar aquest control per no fer cap concessió al disseny, les seves dobles pàgines són realment un gust de mirar, una orgia d'infogràfics de dissenyadors i per a dissenyadors, podeu veure'n més a feltron.com. El mateix de l'edició: 5 tintes directes, cosit especial i coberta troquelada.




Il·lustracions disfressades d'infogràfics
A molts ens agraden les seves pàgines però no ens enganyem, les mirem com a un objecte estètic, com una il·lustració. No ens interessa la seva vida. Si no li demanem interès informatiu o facilitat d'ús… en podem dir infogràfics? Separar la gràfica de la funció informativa em sembla que és frivolitzar la infografia. Quina és l'aportació de Nicholas Felton doncs? Per una banda haver fet un ús innovador del llenguatge infogràfic (una idea potser més curiosa que interessant), però si ens mirem les seves pàgines és sobretot perquè ens sedueix la forma. Quedem en que és un bon il·lustrador doncs, gaudim de l'espectacle.
Un capítol apart mereixeria Jaime Serra, que sí porta l'infografia al terreny de l'art. Un altre dia.
enllaços
@feltron a twitter
http://daytum.com - empresa de Feltron

19 de gen. 2013

La institució 'cool'

La llei del pèndol: Si a la generació del meu avi estava de moda l'autoritat, tenir la veritat absoluta i la fidelitat eterna a un credo, ara els signes dels temps ens porten la informalitat, dubtar constantment de tot, estar obert sempre i evitar qualsevol dogma (excepte el dogma que mana evitar els dogmes).
Això ha fet més difícil trobar el to en comunicació institucional: davant la por a quedar antiquats davant els seus clients, algunes institucions s'han passat de la ratlla amb un to excessivament informal que resulta artificial i poc creïble. Una asseguradora o un banc no pot pretendre comportar-se com un antisistema.




Un intent de trobar un to actual però creïble per la institució 
L'any passat la UOC va celebrar els 25 anys i van voler posar sobre paper els trets d'identitat de la UOC, el seu tarannà. Líniazero va ser l'encarregada de liderar el projecte editorial i treballant amb elles vam arribar a una peça que no té el to institucional d'una universitat tradicional però no es passa amb la informalitat.