busy busy busy

Em dol tenir el bloc parat, espero recuperar els escrits a mitges ben aviat

P

Idees que m'emporto del Congrés 'Open Design - Shared Creativity'

El dia següent tenia sentit escriure una espècie de "reportatge" periodístic. Ara que han passat (massa) dies em limito a resumir el rastre que ha deixat el Congrés en el meu cap, una barreja de resum/interpretació/implicacions del que va passar. Per un escrit com cal podeu llegir l'escrit al blog de Rosa Llop. Imagineu aquestes frases com a títols d'articles que algú hagués pogut escriure:

d'Alistair Fuad-Luke:
Els processos participatius i l'entorn digital posen en qüestió alguns conceptes bàsics per al paradigma actual: "projecte acabat", "procés lineal", "producte universal", "autoria"
–
En què pot ajudar el disseny als reptes del món actual? Canvi de model energètic, atur, homogeneització cultural…
–
Hem vist molts tallers centrats en un problema definit. Com podem incorporar la participació en les etapes pre-brief dels projectes?
–
We should think of design just in terms of objects
Si vau llegir el post anterior "Disseny sense projecte" pensareu que me l'he copiat. És un honor coincidir amb Fuad-Luke :)

de Pieter Jan Stappers
Design not as a profession but as a role
–
The user is an expert in his/her experience, not necessarily in design solution
–

Meta-designer: designing tools for others to design

d'Alfons Cornella

Management has been based on competition, now we need to build it on cooperation

–
Everybody can be a shop with Square [payment system]
Beyond cobranding: Companies can combine their products to innovate, but they can also combine their skills

de Ronen Kadushi
Open Design is native to internet
–
I don't want any client to tell me what should be done

de Renny Ramakers (Droog Design)
Maybe users are not willing to create something from scratch but to customize objects. Then the task of a designer is to create frameworks.

de Gregory Vincent (Sponsume, un web de crowd funding)
Often the main benefit [of the site] it's not the financial side but the awareness raised

Deixo per una altre dia la intervenció misteriosa intensa i inacabada d'Aitor Méndez, que toca temes una mica més allunyats del Open Design.

Podeu trobar els audios i algunes presentacions al web del congrés: http://fad.cat/congres/
i les presentacions a Issuu: http://issuu.com/fadbarcelona

recomano:
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/alastairfuadluke_odscbarcelona
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/pjstappers_odscbarcelona2012/1#
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/alfonscornella_odscbarcelona

Disseny sense projecte

Quan fa uns mesos va passar per l’AGI Open per Barcelona vaig escriure un post analitzant els tipus de conferència que fem els dissenyadors, i criticant-ne alguns d’ells. Bé, quan vaig veure el vídeo de wally Olins en una conferència vaig pensar: és això, aquest és el tipus d’intervencions que fan més gran el disseny, que ens dónen acadèmic i prestigi professional.

El 80% de la conferència no tracta de disseny sinó sobre fenòmens i idees que afecten el disseny. Fenòmens sociològics, culturals, psicològics, econòmics… coses importants que passen en el nostre moment històric i que també són rellevants per moltes altres professions. Cada una d’elles ha d’observar-los, entendre les implicacions que pot tenir per la professió i treure’n conclusions.
La professió neix lligada a la cultura del projecte ha de saber allunyar-se del projecte quan toca, mirar el món des de dalt tractar temes de més abast de tant en tant. L’arquitectura fa temps que ho ha fet, mirem sinó instituts com Iaac o el CRITT de la UPC a St Cugat, amb qui vaig tenir el plaer de treballar a 34Kg de CO2. L'emergència de festivals i congressos són un bon inici, i la cultura universitària que comporta el Grau en disseny acabarà portant grups de recerca, publicacions i projectes amb altres facultats. Us imagineu un projecte entre les facultats de disseny i sociologia? Jo sí, i vull ser-hi quan passi :)

http://www.saffron-consultants.com/our-view/wally-on-nation-branding

Disseny amb impacte i classe mitja

El millor disseny del país ja assolit nivells de qualitat equiparables als millors països europeus, ja ha guanyat la batalla de demostrar la qualitat a la resta de la societat. És clar que la feina per millorar no acaba mai, però les novetats en el sector no vindran per la qualitat, hem de saber aixecar el cap i canviar d'objectiu. La batalla que ve ara és per l'impacte del disseny.

Impacte econòmic com… 
contribució a productes de valor afegit
creació de marques fortes
participació en innovació
disseny de serveis / experiències
recerca de tendències
difusió de cultura creativa
etc.

Impacte social com…
Comunicació / transmissió d'idees
Facilitat d'ús / usabilitat web
Comunicació honesta / anti-spam
Comunicació amb missatges socialment responsables
Visualització d'informació / facilitar l'aprenentatge
Reflectir les diverses sensibilitats socials
etc.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
L'hora de la classe mitja

Per aconseguir impacte no n'hi ha prou amb l'excel·lència de les elits culturals, ens cal una gran classe mitja de dissenyadors preparats que arribi a tots els sectors i en totes les facetes. Ja fa anys que les escoles estan posant al carrer centenars de dissenyadors cada any, de manera que el nombre no serà un problema. La barrera serà mental i comercial. Mental per ampliar el significat actual del que és "ser dissenyador". Un amic que treballa en packaging em deia fa poc "tu que ets dissenyador-dissenyador…". Alguna cosa hem de canviar si els que es mouen un mil·límetre del cànon ja es consideren fills il·legítims. I comercial perquè caldrà fer esforços per trencar les diverses concepcions limitades del disseny que estan establertes: el disseny de "pinta-i-colorea" (cita literal d'un client), el disseny-fashion, i també el disseny submís que no treballa amb sinó per a.

I quan el disseny amb impacte sigui realitat no sentirem tant a parlar de l'impacte social del disseny, perquè el disseny serà impacte social. 

PD: Sí, aquest escrit és una manera molt diferent de dir una cosa molt semblant al post "Disseny invisible".

Els condons del Barça

Els condons del Barça, el rentavaixelles del Barça, l'iboprufè 600mg del Barça, els pneumàtics del Barça, el Rolex del Barça, el gat del Barça, l'asil del Barça, el xampú del Barça, el tampax del Barça, la urbanització del Barça, la declaració de la Renta del Barça, les pèrdues d'orina del Barça i la quimioteràpia del Barça.

Si la comunicació reflexa el producte, el Barça hauria de ser la hòstia, hauria de ser una demostració d'estatus total. Però en canvi mostra signes de submissió que no són propis d'una institució tan poderosa simbòlicament i en un moment esportiu tan brillant. Submissió per acceptar un patrocini qüestionable amb Qatar, submissió d'identitat acceptant canvis sense sentit a la samarreta per a Nike, i submissió a la dignitat amb promocions surrealistes per a Sport i Mundo Deportivo.

Cap campanya serà tant eficaç per transmetre que el Barça és "Més que un Club" com eliminar promocions i mantenir el control sobre el disseny de la samarreta. Si posa massa el focus sobre el merchandising corre el risc de seguir el model Disney, on la pel·lícula és només el pretext per vendre els productes i les llicències comercials.

info:
Patrocinadors
Memòria Anual
Disney revenues 4Q2011

Disseny invisible

El disseny com a premium

En el context espanyol el disseny ha entrat per dalt de la piràmide, com entren tantes costums, com un extra, com un delicatessen d’importació. Potser per això el concepte de disseny més estès encara avui està lligat al valor afegit i al concepte premium. El disseny està ben establert a empreses amb venda directa al públic, on el disseny actua com a diferenciador, com a indicador de qualitat, de producte que va més enllà dels mínims exigits. En alguns sectors el disseny encara pot ser vist com a signe de modernitat, en altres simplement signe de feina ben feta. El pack de marca que vol fer-se valer davant la marca blanca, la pel·lícula d’autor que vol marcar distàncies amb Hollywood o el rètol d’un restaurant que vol mostrar com fan les coses amb amor. Però seguint els nostres veïns europeus amb més tradició de disseny, ara ens toca passar a una segona fase.

El disseny com a commodity

Però hi ha un concepte de disseny que va molt més enllà de ser un signe d’estatus. Si la cultura social del disseny continua avançant com fins ara el bon disseny serà un bé comú, una commodity. Una determinada proposta de disseny podrà ser diferenciadora però no el simple fet d’estar ben dissenyat. Si bé el disseny premium ha crescut sobretot a l’empresa privada i lligat a una venda al consumidor final, en una societat on la qualitat i l’atenció al detall es donin per descomptat el disseny arribarà a altres sectors com el comerç majorista o els serveis públics. Però no hi arribarà com a element de seducció comercial sinó com a un component més de la societat del benestar. Si preguntéssim a les organitzacions perquè usen el disseny ens dirien simplement: perquè així és com es fan les coses, perquè tothom ho fa, perquè no som tan cutres… perquè sí. En última instància aquesta pregunta no tindrà sentit. Les idees que tenim més establertes acaben resultant invisibles per nosaltres. Ningú se sorprèn que en obrir una l’aixeta surti aigua. El bon disseny es donarà per descomptat fins a resultar invisible. El disseny serà normal el dia que un president del Govern tingui formació de dissenyador i ningú pregunti perquè.

Dr. Helvetica i el concurs per Mr. Arial

Mr. Arial i el Dr. Helvetica
- Hola, és vostè el Doctor Helvetica?
- Amb qui parlo?
- Sóc Mr. Arial, el dels grans magatzems. Enhorabona, ha estat seleccionat per participar en un concurs per ser el meu metge personal.
- Fantàstic, demà li envio el meu currículum i alguns casos publicats.
- Bé, és que per triar un dels tres metges no en tinc prou amb el que han fet per altres, vull que em tractin ara mateix.
- Bé, li faré un pressupost.
- El cas és que voldria que em tractéssin sense cost.
- Però jo sóc un professional.
- I jo un client de renom. Sap el que suposaria treballar per mi?
- Està bé, quan pot venir a la consulta?
- No tinc temps per anar a la consulta de cada candidat.
- Necessito preguntar-li sobre antecedents familiars, radiografies, al·lèrgies a medicaments, historial clínic…
- No tinc temps. Simplement ha de saber que estic costipat, amb això un bon metge en té prou.
- Però és que sense proves no puc saber què té.
- El dia 10 vull un informe sobre el tractament, el cost i el calendari.


El Doctor Helvetica li diu que darrera un aparent costipat podria haver-hi una al·lèrgia crònica, ho detalla en un extens informe, i diu que la única manera de solucionar-ho és fer un canvi en l'estil de vida, deixar de fumar i fer esport. De tota manera diu que si guanya caldria fer el diagnòstic bé i confirmar-ho. Mr. Arial el descarta. No cal que li vinguin a dir el que té, ell ja va dir que era un costipat i prou. No pot canviar d'estil de vida, segur que hi ha una pastilleta.

El Doctor Vag Rounded està segur que és una nova malaltia i li recomana un tractament molt innovador que es basa en el diàleg amb el virus. Els tractaments virals són el que es porta, i de fet és el que aplica en 9 de cada 10 casos. No està malament, a Mr. Arial li agrada estar al dia, però això de tractar amb virus no és per ell.

El Doctor Comic Sans li diu que això no és res, que el li convé és relaxar-se i agafar-se uns dies de vacances i, perquè no, relaxar una mica la dieta, que un pacient estressat no es curarà mai. De regal li adjunta dos bitllets per un cap de setmana a París amb la seva dona. Mr. Arial està encantat! per fi algú ha entès el seu problema, per fi algú que entén que és un home ocupat i no té temps per experiments, molt menys per canviar d'hàbits.

Però vet-ho aquí que després de les vacances amb la dona i menjar millor que mai, el costipat persisteix, i pitjor encara, s'ha engreixat 4 quilos. Per sort troba a temps un blog on troba solucions, es veu que hi ha unes pastilles fantàstiques, a 100€ la caixa però val la pena. Ostres amb els metges, quins perapunyetes!


més info:
www.logorapid.com

Art i comunicació elitista

Sobre l'enorme contradicció entre la banderola que vol ser propera-colega i una proposta de museu i de comunicació endogàmica que fa temps que allunya als que no som de la tribu. 

Servei elitista

Confesso que fa temps que no visito el Macba, però recordo perfectament el respecte que imposa l'entrada: silenci, espais enormes, i la sensació d'alta cultura més que de cultura a seques. El mateix respecte distant que un santuari o una botiga de luxe del Passeig de Gràcia. Un no sap si és digne d'entrar-hi.  

Els museus d'art mostren unes peces que sovint no entren per la vista i resulten opaques, difícils d'interpretar sense una muntanya d'idees i referents a l'abast de pocs. Les sales es caracteritzen per l'absència total de didàctica, les carteles minimals es limiten a la fitxa tècnica. Hi ha els vigilants – informadors – de sala, però el context dissuadeix de demanar massa explicacions. Si les obres no tenen una entrada fàcil i no hi ha didàctica per explicar les obres el missatge és "estàs fora de lloc". Potser exagero una mica, però sabeu de què parlo.

Comunicació elitista

La comunicació dels museus d'art segueix el mateix patró. Es dóna per descomptat que coneixes l'artista, i es mostra una retòrica minimal amb especial predilecció per conceptes abstractes propera al món de les colònies de Calvin Klein. Vegeu sinó a sota els títols d'algunes exposicions recents. Els títols (i els cartells) no informen de res, no apropen l'obra, no pretenen seduïr, no semblen voler arribar a cap altre públic que "els nostres", els del ram que no necessiten un cartell perquè hi aniran igualment. 

Preguntes per a un servei públic

• Essent un museu públic no hauria d'equilibrar el nivell de les exposicions amb l'afluència de públic?
• Les exposicions més vanguardistes sense públic són com aeroports sense viatgers?
• No hi ha referents de qualitat i vocació d'arribar a la major gent possible? 
• El Pompidou no es comunica de forma més oberta?
• Si el públic és reduït es justifica l'ús de mitjans massius com banderoles i Mupis?
• Si el públic assidu ja hi aniria la comunicació no acaba essent una forma d'exhibicionisme cultural?

Alguns dels títols recents 

Atenció a les perles com "Possibilitat d'acció", "Amb la probabilitat de ser vist" o el magnífic "...per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa"

Col·lecció MACBA. Šejla Kamerić and Anri Sala. 1395 Days without Red

# 04 Natascha Sadr Haghighian. De paso

En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984

Museu de les narratives paral·leles. En el marc de La Internacional

#03 Pep Duran. Una cadena d'esdeveniments

#02 Latifa Echakhch. La ronda

Paral·lel Benet Rossell

#01 Armando Andrade Tudela. ahir, demà

John Baldessari. Pura bellesa

Amb la probabilitat de ser vist. Dorothee i Konrad Fischer. Arxius d'una actitud

Possibilitat d'acció. La vida de la partitura

...per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa. Alice Creischer: obres i col·laboracions

Entre ells alguns títols que sí tenen un component més informatiu o descriptiu.

Als marges de l’art. Creació i compromís polític

Temps com a matèria. Col·lecció MACBA. Noves incorporacions 22

El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa

Així com l'estratègia em sembla incoherent el disseny dels diversos materials em sembla força encertat, a càrrec d'estudis com emeyele o Twoelf.