Sant Moleskine, Santa Leica i els apòstols dels tipus de fusta

Un amic m'envia una aplicació per iPad per jugar amb tipus de fusta a la pantalla. És una idea innocent però em va fer pensar en un fenòmen més ampli que afecta al sector del disseny. El culte als sants intocables de la cultura gràfica. Moleskine, Leica, Lomo o els mateixos tipus de fusta en són exemples. Tot i que els dissenyadors no acostumem a ser massa dogmàtics, alguns icones de la cultura gràfica han generat una actitud de devoció acrítica que té molt més a veure amb el culte a una icona, la repetició de tòpics i el "voler ser" que amb l'entusiasme imaginatiu que va donar lloc a aquests productes i que és propi dels dissenyadors. Analitzem el cas dels tipus de fusta com a mostra.

No tot el es fa en tipus de fusta és adorable. 
Un cop arribat l'offset, imprimir en tipus de fusta ja no és una limitació tècnica imposada sinó un recurs gràfic com un altre, ni més ni menys vàlid. Com un amor platònic a qui no volem veure les limitacions, la fusta desperta tal simpatia que desactiva el sentit crític que tenim amb la resta de feines. Tot ens agrada.

Nostàlgia romàntica
No són els mateixos tipus de fusta sinó l'ús que es fa d'ells el que és qüestionable. Els tipus de fusta apareixen sempre mal impresos, buscant amb ànsia la textura perduda en l'offset (més encara en pantalla), i cauen sovint el recreacions poc imaginatives d'una estètica usada i abusada. Bona part del que veiem en tipus de fusta és massa previsible. Perquè no usar-la amb tipus actuals? Perquè no sobre nous materials? Perquè no en contextos nous i associats a la modernitat i no al vintage-fashion? Potser la velocitat dels canvis tecnològics i el domini del píxel a les nostres vides ha propiciat una enyorança gràfica que troba en el revival una sortida per recordar la era abans del píxel.

L'ús acrític porta la banalització
Pel bé dels tipus de fusta hem de mantenir l'exigència. Quin sentit té un software que l'únic que pot fer és imitar unes textures pre-establertes? On és l'olor de la tinta, el relleu que crea l'impressió i l'espontanietat irrepetible de la impressió de fusta? Rick Poynor en el seu llibre "Obey the Giant" escriu un article titulat "Don't think, shoot" on explica molt bé aquest fenòmen en cas de Lomo. L'espontanietat i frescor de les imprevisibles lents de Lomo es converteixen en una estètica totalment previsible.

Icones de tribu
Em pregunto si el seu èxit rau en el fet que han esdevingut icones de la tribu global de creatius, dissenyadors i gent cool en general. Cada col·lectiu busca els seus i els dissenyadors també necessitem els nostres suposo. Probablement bona part dels  devots deuen ser dissenyadors però els màxims devots d'aquesta iconografia potser no. Sovint els millors exemples del look creatiu no són professionals del disseny sinó professionals del look creatiu. I allà van els iPods, les Van, les gorres estampades, la bossa del Sónar i el que faci falta per formar part de la tribu. Molt designers.

links:
http://shakeitphoto.com/
http://itunes.apple.com/us/app/moleskine/id429657255?mt=8
http://theappwhisperer.com/2011/04/26/how-to-change-your-apple-iphone-into-a-leica-digital-camera-meet-the-leica-i9-camera/
http://itunes.apple.com/us/app/leica-fotografie-international/id371654344?mt=8
http://www.digitaltrends.com/mobile/official-polaroid-app-for-iphone-released/