Jaume Pujagut

Qualsevol persona que assistís a l'homenatge de Jaume Pujagut es va adonar que és un referent en el disseny, com a professional però també com a persona. Molts hi vam anar perquè creiem que es mereixia el reconeixement però en vam sortir molt més conscients del valuós paper del Jaune en el panorama català del disseny. Haig de confessar que era el primer acte de la sèrie Mestres del FAD, i per tant no sé com acostumen a ser però l'ambient era ben especial, i crec que vam sortit tots emocionats. Un símptoma: la sala era plena de gent de totes les generacions, incloent una bona representació d'alumnes, sobretot dels darrers anys a l'escola BAU. Molts d'ells van ser alumnes meus i va ser fantàstic trobar-los, mirant els alumnes amb perspectiva et fa mirar amb encara més respecte i amor el fet de donar classe.

Tranversal: Poques persones han donat classes a tantes escoles diferents i durant tants anys, poques han acumulat tantes promocions d'estudiants a les esquenes i ben pocs professors són tant recordats com ho és ell, si més no recordats per bé :) Aquesta transversalitat juntament amb el seu tarannà obert inquiet i afable han fet d'ell un nexe d'unió entre gent ben diversa. Si el tòpic diu que en set passos podem trobar conexió amb qualsevol altre persona del planeta, en el món del disseny probablement sigui un sol pas: Jaume Pujagut. Si fos a Linkedin, twitter i Facebook petaria la xarxa :) potser aquesta és la veritable raó per esquivar la presència a la xarxa :)

Algunes perles de l'acte:

VideoClip_TwistAndShoutJaume from David Parcerisa on Vimeo.


El vídeo que el col·lectiu Grrr va dedicar-li

http://graciesjaume.org/
El web on podeu deixar els vostres missatges d'agraiment i consultar els que ha deixat la gent.

i un altre regal: entrada a la Wikipèdia

A nivell personal li agraeixo la confiança i la oportunitat de donar Projectes a BAU, i espero tenir-lo com a coordinador força anys.

article "Donde no pueden llegar los premios" a ForoAlfa

ForoAlfa ha publicat en castellà l'article "Donde no pueden llegar los premios", publicat aquest agost al blog.

http://foroalfa.org/articulos/donde-no-pueden-llegar-los-premios

PD: disculpes per la poca activitat al blog, malgrat tenir diversos articles pendents la feina no em deixa temps. Ben aviat més :)

AGI Open i l'adolescència del disseny

Definint què és una conferència de disseny

Les conferències van desiguals, i inclús entre les millors hi havia plantejaments del que és una conferència molt diferents, dissonants en alguns moments. Això em va fer pensar que el sector està provant què es pot fer en una conferència. A l'AGI Open vaig identificar aquestes tipologies: 

nivell 1. Mostrar projectes

nivell 2. Explicar la història darrera el projecte

nivell 3. Reflexionar sobre un projecte

nivell 4. Exposar una tesi sobre el disseny

Si hem de trobar el millor format per cada contingut estarem d'acord que mostrar les imatges d'un projecte n'hi ha prou amb un web o un llibre. Explicar el procés de treball ja aporta alguna cosa més però si el procés no serveix de base per reflexionar sobre algun tema el procés es queda només en una historieta més a menys divertida segons les dots teatrals del conferenciant. I no sé per si sola la història justifica una conferència com l'AGI Open, em sembla més propi de formats informals com el Chill Laus. El que em sembla més propi d'una conferència és l'exposició d'una reflexió, d'una tesi. Pot ser a partir d'un projecte propi o pot ser recollint projectes d'altre gent. Crec que les conferències de disseny són l'oportunitat per a l'argumentació i el discurs que li falta al sector, un format que permet una aproximació més intelectual que no seria possible ni en un web ni en un taller. 

Això ens porta aun altre tema: ser bon professional no implica ser un conferenciant interessant. Ho sabíem dels professors i el mateix s'aplica als conferenciats. Una cosa és saber fer coses i l'altre és saber parlar de les coses. Si vols una bona cançó busca un músic, si vols un bon article de música busca un crític musical. Alguns dissenyadors tenen una vessant reflexiva que encaixa amb els conferències però altres s'expressen millor en altres formats. En aquest sentit crec que els millors exponents Lars Muller i la parella Lefland-Drentel són exemples del que han de ser les conferències de disseny. Marina Willer, Christoph Niemann o Ahn Sang-Soo van ser exemples de com l'explicació d'un projecte pot motivar un comentari que trascendeix el projecte. Però per molt interessants que siguin els projectes o molt divertits que siguin els conferenciants intervencions com les de Marian Bantjes, Joost Grootens o Pierre di Sciulo no em semblen interessants, i no justifiquen el preu ni la visibilitat d'un congrés. 

Allà van les meves conclusions: Una conferència de disseny és interessant quan…

1. Quan aporta més informació que el que es pot trobar al web
2. Quan reflexiona, argumenta, planteja hipòtesis o preguntes sense resposta 
3. Quan no abusa d'anècdotes personals
4. Quan el show no es menja el contingut

Adolescència efervescent
El disseny va començar amb l'ofici, després van venir les escoles i poc a poc la consolidació d'un sector que es va extenent diverses àrees de la societat. Ara, amb la pràctica professional madura i amb la calma de qui comença a tenir el negoci rodat el disseny es pot permetre mirar més enllà de la pràctica i reflexionar sobre la pròpia disciplina. I amb un èxit notable. En pocs anys han florit tot tipus de formats nous en el sector: màsters (desde ganxet a tipografia avançada), xerrades (Avant Laus, Chill Laus), i festivals farcits de tallers i conferències (Festa del Grafisme, Blanc, Design Week…). I en aquest context arriba AGI Open, com una cirereta que culmina el pastís. Em trobo alumnes  que viuen amb tota normalitat que es faci un congrés de disseny gràfic amb els millors dissenyadors del món a Barcelona. Fascinant. El que no saben és que històricament la normalitat de la professió no ha esta gaire normal, fa encara poques dècades que el disseny ha arribat al país, no oblidem molts directors d'estudis encara van estudiar belles arts.

La professió té molts símptomes de l'adolescència: els canvis ràpids, l'entusiasme de qui explora noves àrees (recordeu l'ambient pre-Agi Open), la inmaduresa d'alguns àmbits i la indefinició en d'altres. I moltes ganes de créixer. Totes aquestes contradiccions adolescents s'han vist a l'AGI Open. Amb totes les imperfeccions ha estat una gran notícia per Barcelona i el disseny. Fins la propera.

On no poden arribar els premis

8 de juliol. 10 sales repletes de projectes, 12 persones de jurat i 10 hores per escollir els millors projectes de disseny gràfic d'Europa. Si el disseny no és art i per tant es deu al context i la funció, com es pot valorar un projecte sense conèixer el públic, els objectius, el context cultural, i les circumstàncies que envolten el projecte? Com podem comparar projectes nascuts en condicions tan diferents? Com podem valorar un projecte ucrainès des de Barcelona? Quan temps necessitem per presentar un projecte a un client? I quants segons pot dedicar el jurat a cada projecte? Què es pot valorar i què no amb un temps limitat? Quins aspectes distorsionen la igualtat d'oportunitats? Quins factors sumen i quins resten? Quins projectes en surten beneficiats i quins perjudicats? 

En les darreres setmanes he estat convidat a actuar com a jurat, primer en els premis Laus, i la setmana passada als premis de l'Art Directors Club of Europe (ACDE). Malgrat ser crític amb algunes limitacions dels premis la meva actuació ha estat si fa no fa com la de qualsevol altre jurat abans, perquè la limitació dels premis no ve dels membres del jurat sinó del sistema, el procés i les condicions en què actua el jurat. Malgrat les limitacions que exposaré aviso que a dia d'avui em sembla el millor sistema que tenim. 
Moltes de les limitacions dels premis són degudes al desconeixement del context del projecte en el sentit més ampli (condicions de l'encàrrec, impacte dels projectes). Aquests factors no són triats ni controlats pel dissenyador però tenen un impacte tan gran en el destí del projecte que val la pena intentar tenir-los en compte per no comparar projectes que  no juguen en les mateixes condicions. Un exemple: El 2005 vaig publicar un estudi i un article que analitzava el perfil dels projectes guanyadors, en què mostrava que abundava el sector cultural, els productes cars i els autoencàrrecs. El 73% dels projectes eren encàrrecs del sector cultural un 34% sense ànim de lucre i només un 22% dels projectes anaven adreçats al gran públic.
Incorporar aquests criteris és molt difícil perquè o bé són difícils de mesurar, o bé és difícil d'obtenir dades fiables o simplement no es disposa de temps per transmetre aquesta informació al jurat. Alguns aspectes seran difícils de millorar, altres senzillament impossibles d'evitar, però no per això hem de negar-los. Encara que de cara a l'exterior cal nominar guanyadors amb seguretat les organitzacions que convoquen els premis poden qüestionar-se els mecanismes de decisió. Identificar les seves febleses ens ajudarà a millorar la validesa i la legitimitat dels premis, i mirant enrera ja s'han fet uns quants passos en la bona direcció.

Es jutja el que es veu, no es jutja el que no es veu 

Quan no hi ha informació del context o l'impacte dels projectes el jurat es basa en la informació que sí té: la forma. Per això el model de premis actual és molt competent valorant l'execució, l'experimentació formal, el resultat final. Però també per això el judici dels premis és exessesivament esteticista. Es jutja el que es veu, no es jutja el que no es veu. I com que els premis són una plataforma de projecció la imatge del sector que es dóna als mitjans resulta també esteticista. Quan els mitjans mencionen projectes amb alguna aportació no estètica (per exemple un moble fet de deixalles reciclades) sovint no provenen dels premis de disseny sinó de premis de l'indústria (per exemple premis de fabricants de mobiliari o premis de sostenibilitat). No haurien de ser els premis de disseny els que premiéssin aquests projectes? No seria aquesta la millor manera de comunicar que el disseny no és només estètica? Un criteri massa formal redueix la definició del dissenyador a formalitzador, en contra d'una visió més àmplia i més moderna. El sector està ple de professionals que sota l'etiqueta de dissenyadors són capaços de fer aportacions que van més enllà de l'estricta formalització, amb idees que milloren l'encàrrec inicial o propostes que dónen un gir decisiu al projecte. Si bé els premis actuals se'n surten bé evaluant la qualitat formal hem de millorar-los perquè la valoració inclogui aquells criteris que queden per sota la superfície per premiar els millors projectes de disseny en un sentit més ampli del terme.


5 tipus de limitacions dels premis:

1. Limitacions per desconeixement de les condicions de l'encàrrec

- objectiu de comunicació: Saber què es volia comunicar i a quina estratègia respon l'encàrrec pot canviar radicalment la valoració del projecte, i obviant o pressuposant aquesta informació correm el risc de fer una valoració exessivament formal.    

- rol dins del projecte: disseny com executor vs. disseny com a líder que capgira el producte o encàrrec

- pressupost: temps per dedicar al projecte, possibilitat de contractar col·laboradors, disponibilitat de bones fotos o tipografies, producció

- relació cost-impacte: projectes que aprofiten bé pressupostos reduïts vs. projectes que "malgasten" diners

- cultura de disseny del client: clients "analfabets" en disseny vs. client habitual de disseny

- comunicació directa amb el poder de decisió: clients amb molts càrrecs intermitjos, clients assamblearis vs. clients amb jerarquia definida

- temps: calendari del projecte, temps disponible per comunicar-se amb el client, temps per deixar madurar les idees

- sector: productes de gran consum, especialitzats o culturals

- gama de producte: car vs. barat

2. Limitacions per desconeixement de l'entorn dels projectes

- entorn cultural: quan les diferències culturals són grans és difícil jutjar el valor del projecte en el seu entorn

- segment de públic a qui va adreçat: públic massiu vs. públic específic

- nivell cultural i cultura de disseny del públic a qui va adreçat

- adequació al contingut/client

3. Limitacions per desconeixement de l'impacte dels projectes

- impacte econòmic: rendibilitat de la inversió, impacte en el valor de la marca

- impacte ambiental: aprofitament del paper, emissions, ús de tintes o materials contaminants, producció i transport

- impacte social: contribució a la qualitat de vida, en canviar percepcions,  actituds o comportaments, sintonia amb la cultura/valors locals

- canvi de paradigma: game-changing, projectes que canvien la concepció del producte o del rol de la comunicació

4. Limitacions de la presentació del projectes

Encara que disposar els projectes de costat sobre una taula sembli equànim hi ha multitud de factors que desequilibren la igualtat d'oportunitats buscada. Qui hagi estat jurat recordarà l'enorme impacte que tenen els objectes per sobre les imatges del projecte impreses, per exemple. 

- material: maquetes amb materials espectaculars vs. projectes fotografiats

- mida: mostres de producte de grans dimensions, plafons més grans de l'estipulat, projectes presentats amb molts plafons 

- vídeo vs. projectes impresos: la percepció el material imprès mai tindrà l'impacte d'un vídeo projectat a les fosques, amb un so de qualitat i en gran pantalla. 

- categoria assignada: categories "fàcils" vs. categories "difícils"

- projectes ràpids o lents: projectes d'impacte vs. projectes per degustar

- projectes molt publictats: anuncis que has vist al carrer, projectes coneguts entre dissenyadors

- projectes presentats en moltes categories

- projectes amb acudit

- projectes fets molts mitjans i en molts formats

- projectes dels que coneixem la història que hi ha al darrera

- projectes vinculats a un tema que ens agrada

5. Limitacions per la influència en el vot de la dinàmica de grup del jurat

Podríem afegir un cinquè punt sobre les dinàmiques de grup en el procés de votació. Aquells que hagueu estat en jurat recordareu algun membre del jurat que volia imposar incansablement la seva opinió als altres i algun de tímid que callava per evitar la confrontació. Per altra banda el gregarisme dóna molt pes al primer que es pronuncia sobre un projecte, la psicologia fa temps que coneix la nostra tendència a opinar el mateix que el del costat i els canvis d'opinió que comporta la dinàmica de grup.

Idees per millorar

Com admeto a l'inici no és fàcil millorar, però després d'assenyalar les limitacions em veig obligat a apuntar algunes idees que ens permetin ser optimistes. 

• Comparar allò comparable: categories segons sector (gran consum, indústria, ciència, ONG, cultura…) 
• Recordar que els premis són per l'equip dissenyador-client. Molts projectes no guanyen perquè el dissenyador sigui l'únic capaç de fer la proposta sinó perquè el client és l'únic del sector que té la iniciativa de proposar-lo o la valentia d'aprovar-lo. 
• Ajudar al jurat a tenir presents tots els factors comentats per intentar ser equànims. (En els premis Laus es dóna un petit text amb aquest objectiu.) 
• Reforçar el paper dels chairmans, per recordar els criteris i assegurar-se que la veu de tots els membres pesa per igual. 
• Valorar altres processos de selecció: premis sense inscripcions com els Nobel, on els estudis no es presentarien i seria el jurat qui investigués); o el procés del premi Pritzker d'arquitectura, on es demana a guanyadors anteriors que aportin candidats d'altres estudis però els estudis no aporten cap presentació.
• Crear premis especialitzats que complementin els actuals. Per exemple premis per a propostes de disseny que transformin totalment el producte inicial.

nous projectes al web: llibre d'arquitectura i guia de consum responsable

Sóc TAN bona persona que a cops oblido que el blog també és per fer una mica d'autobombo :) així que us presento 2 nous projectes que he penjat fa poc al web. Alguns d'ells tenen ja mesos, sento el retard però costa trobar temps per mantenir el web al dia.

 

Llibre premis de joves arquitectes, Ajac 6
Un recull dels millor projectes fets per arquitectes joves. La publicació és el resultat dels premis. El nivell dels projectes sembla molt bo, però lamentablement els clients sembla que necessiten veure canes per confiar en un arquitecte, així que aquests brillants arquitectes necessiten ajuda de promoció i difusió.
El sector ja estava tocat de mort quan vam fer el llibre, de manera que la falta de presspost va planar sobre el projecte com una au malastruga. La nostra primera proposta (vaig fer el projecte amb Guillem Cardona) va ser no fer un llibre sinó un pack de postals, pensant que més valia ser cabeza de ratón que cola de León. Però acostumats a la presència i el to institucional que té una llibre els va semblar poc seriós. Vam descartar la idea però va ser la llavor del projecte final: intercalar "postals" amb pàgines de text. Per aprofitar el poc pressupost vam usar diversos papers, offset a una tinta per al text i estucat brillant a 4 tintes i vernís per als projectes. Els separadors usen cartolina de color i van impresos també a una tinta. Per fer-ho sense disparar el pressupost vam haver de recórrer a l'espiral.
Si bé el format horitzontal era per adaptar-se a les fotografies i plànols de projectes, el llibre proposa un gir quan arribem als assaigs i textos llargs. Aquesta secció està maquetada en vertical i es llegeix com un quadern. El format resultant és gairebé de novela i crec que fa justícia a un text que sinó hagués quedat inadaptat en un format que no li era propi.

podeu veure el projecte al web

"Moda, indústria i drets laborals"
Aquesta publicació fa un repàs a fons de com opera la indústria tèxtil a nivell internacional i denuncia els abusos als drets dels treballadors. Al mateix temps fa unes fitxes evaluant diverses empreses de renom i dóna consells a mode de guia de consum responsable.
El llibre va il·lustrat amb fotografies de treballadors i il·lustracions. El client va portar una il·lustradora, i vam proposar-li de cosir les seves il·lustracions amb la col·laboració de les costureres del blog Mola Coser, en l'enllaç hi trobareu la seva explicació. El resultat va ser fantàstic, la col·laboració amb elles va ser molt divertida i va donar molta vida al llibre.

podeu veure el projecte al web
una altra publicació que vaig dissenyar per la mateixa campanya
més informació sobre la campanya Roba Neta

podeu veure més projectes a:

http://www.pauderiba.com/cat/projectes.htm

Sant Moleskine, Santa Leica i els apòstols dels tipus de fusta

Un amic m'envia una aplicació per iPad per jugar amb tipus de fusta a la pantalla. És una idea innocent però em va fer pensar en un fenòmen més ampli que afecta al sector del disseny. El culte als sants intocables de la cultura gràfica. Moleskine, Leica, Lomo o els mateixos tipus de fusta en són exemples. Tot i que els dissenyadors no acostumem a ser massa dogmàtics, alguns icones de la cultura gràfica han generat una actitud de devoció acrítica que té molt més a veure amb el culte a una icona, la repetició de tòpics i el "voler ser" que amb l'entusiasme imaginatiu que va donar lloc a aquests productes i que és propi dels dissenyadors. Analitzem el cas dels tipus de fusta com a mostra.

No tot el es fa en tipus de fusta és adorable. 
Un cop arribat l'offset, imprimir en tipus de fusta ja no és una limitació tècnica imposada sinó un recurs gràfic com un altre, ni més ni menys vàlid. Com un amor platònic a qui no volem veure les limitacions, la fusta desperta tal simpatia que desactiva el sentit crític que tenim amb la resta de feines. Tot ens agrada.

Nostàlgia romàntica
No són els mateixos tipus de fusta sinó l'ús que es fa d'ells el que és qüestionable. Els tipus de fusta apareixen sempre mal impresos, buscant amb ànsia la textura perduda en l'offset (més encara en pantalla), i cauen sovint el recreacions poc imaginatives d'una estètica usada i abusada. Bona part del que veiem en tipus de fusta és massa previsible. Perquè no usar-la amb tipus actuals? Perquè no sobre nous materials? Perquè no en contextos nous i associats a la modernitat i no al vintage-fashion? Potser la velocitat dels canvis tecnològics i el domini del píxel a les nostres vides ha propiciat una enyorança gràfica que troba en el revival una sortida per recordar la era abans del píxel.

L'ús acrític porta la banalització
Pel bé dels tipus de fusta hem de mantenir l'exigència. Quin sentit té un software que l'únic que pot fer és imitar unes textures pre-establertes? On és l'olor de la tinta, el relleu que crea l'impressió i l'espontanietat irrepetible de la impressió de fusta? Rick Poynor en el seu llibre "Obey the Giant" escriu un article titulat "Don't think, shoot" on explica molt bé aquest fenòmen en cas de Lomo. L'espontanietat i frescor de les imprevisibles lents de Lomo es converteixen en una estètica totalment previsible.

Icones de tribu
Em pregunto si el seu èxit rau en el fet que han esdevingut icones de la tribu global de creatius, dissenyadors i gent cool en general. Cada col·lectiu busca els seus i els dissenyadors també necessitem els nostres suposo. Probablement bona part dels  devots deuen ser dissenyadors però els màxims devots d'aquesta iconografia potser no. Sovint els millors exemples del look creatiu no són professionals del disseny sinó professionals del look creatiu. I allà van els iPods, les Van, les gorres estampades, la bossa del Sónar i el que faci falta per formar part de la tribu. Molt designers.

links:
http://shakeitphoto.com/
http://itunes.apple.com/us/app/moleskine/id429657255?mt=8
http://theappwhisperer.com/2011/04/26/how-to-change-your-apple-iphone-into-a-leica-digital-camera-meet-the-leica-i9-camera/
http://itunes.apple.com/us/app/leica-fotografie-international/id371654344?mt=8
http://www.digitaltrends.com/mobile/official-polaroid-app-for-iphone-released/

infogràfics contracorrent: simples!

Quan una cosa es posa de moda es desvirtua. El torn li ha tocat ara als inforgràfics. No en va, en aquesta època de sobre informació els necessitem més que mai per aprofitar la quantitat d'informació i fer-la visible, per agafar la informació complexa i fer-la entenedora. Però l'ús i abús del terme ha provocat un concurs de virtuosisme gràfic "jo més que tu". El resultat són infogràfics que necessiten un expert, una lupa i una hora per ser entesos… és a dir, un fracàs. Però ens encanten.
Recordem la idea bàsica: es tracta de facilitar la comprensió, no de liar-la. Els meus admirats colegues de Humantific han llançat una nova sèrie d'infogràfics que volen ser el contrari: simples i punyents.

N'hi diuen "concise, bite-size infographics (…) highlighting astonishing facts about the U.S."

I així ho expliquen ells al seu blog:
Why VisBits, you ask? With growing interest in the state of affairs in the United States from a data analysis perspective, news media and blogs have become saturated with complex and often hard-to-understand visualizations. Sometimes, the message or story is buried in the display, making it difficult to extract meaning.

Només han penjat aquet exemple però m'ha fet gràcia perquè fa ben poc vaig fer uns gràfics ben semblants per al Dia Internacional per l'eradicació de la pobresa, aquí sota en poso una quants, podeu veure el projecte complet al meu web.

Bla, bla, bla, Bankia

La feina dels darrers mesos no em deixa escriure gaire, però una article de Saffron sobre la identitat m'ha recordat el fracàs de Bankia. No cal gaire anàlisi per veure que és una marca de poc nivell, però intentem que aquest accident serveixi almenys per entendre què no funciona i perquè passen aquests desastres gràfics.

Bla, bla, bla #1: Un nom genèric i un disseny maldestre 

El nom ha suscitat tot tipus de comentaris. Apart d'haver estat ja un nom d'un banc desaparegut Bankia és un exemple més de la moda de creació de noms simplement afegit la terminació -ia a la paraula de torn. És antic i tou, faltat de caràcter. Si bé el brief ja no donava pistes per saber quin és el perfil del banc, almenys es podria haver resolt bé la feina des d'un punt de vista gràfic, però essent aquest el cas l'estudi Interbrand no és el bon proveïdor. L'enorme diferència entre la dimensió de l'estudi (i els presspostos que mou) i la qualitat del disseny és tan evident que no fa altre cosa que potenciar l'argument que estratègia i disseny no casen. Sóc un ferm defensor del matrimoni estratègia-disseny però amb exemples com aquest és normal que es creï aquesta percepció entre els dissenyadors. La marca pateix els típics símptomes dels productes de gran consum, falta de concepte, promeses incomplertes i abús dels tòpics. Bla, bla, bla.

Bla, bla, bla #2: Valors que tothom podria signar tohom
Una de les causes d'una gràfica pobra pot ser la falta de definició de la identitat de Bankia. Entre ells hi ha errors com "pujante" (qui no vol ser-ho?) o arraigada (una fusió entre tantes caixes no pot competir en això). Són diferenciadors els seus valors, realment? Comparem-ho amb què diuen altres:
Bankia: Comprometida, internacional, arraigada, pujante, afín, práctica.

Catalunya Caixa: servei a les persones, compromís amb els territoris i amb la societat, proximitat, atenció personal, agilitat i assessorament.

Unnim: proximitat, territorialitat, qualitat, tracte i experiència

La repetició és evident, encara que sigui amb paraules diferents. Com tantes vegades, la poca diferenciació real del servei porta a exessos verbals i al distanciament de la marca de la realitat de l'empresa. L'alternativa ens la donen el Santander i el Sabadell, amb descripcions molt més tècniques, més clares i sense malabarismes verbals.

Els processos de fusió improvisats i forçats pel Banc d'Espanya sens dubte no han donat temps a gestar una identitat sincera i diferenciadora, i tinc la impressió que això també s'ha notat (a un altre nivell) en els casos de Unnim i Catalunya Caixa, però siguem creatius, es podria haver establert un període de transisió amb una marca neutre provisional per guanyar temps. Sobretot perquè com deia J. Mª Mir de Summa: "Las prisas pasan pero la mierda queda".

Actualització 2-6-11:
"BANKIA invirtió 100.000€ en empresa Lockheed Martin q fabrica bombas de racimo prohibidas." Com esperem que els ciutadans no esdevinguin cínics amb aquestes contradiccions entre comunicació i realitat?
http://www.bancalimpia.com/




Bibliografia:
http://saffron-consultants.com/2011/03/18/bankia-a-missed-opportunity/
http://www.outono.net/elentir/2011/03/02/bankia-un-breve-analisis-de-su-nombre-y-su-imagen-corporativa/
http://www.bienvenidoabankia.com/index.html

Els Greatest Hits del blog

Aquest blog ha passat els 100 escrits i per celebrar-ho res millor que crear una nova etiqueta "**BLOG GREATEST HITS**"

He estat rigorós i seleccionat només 6 escrits dels 100, podeu veure els missatges aquí: http://pauderiba.blogspot.com/search/label/**BLOG%20GREATEST%20HITS**

Estrella Damm: patrocinador de la Generalitat de Catalunya

Què en penseu de l'anunci d'Estrella? Fa dies que el veig i em pregunto "què en penso?". Ara ho tinc claríssim:

Penso que és emotiu, tot i que és un pèl nyonyo, tot i que és modern, tot i que és més modernillo que modern, tot i que els protagonistes semblen sortits de Bestiari Il·lustrat, tot i que els Amics de les Arts no m'agraden, tot i que dóna un missatge positiu, tot i que no té res a veure amb la cervesa, tot i que això ja passa, tot i que ja cansa, tot i que aquesta estratègia és bona per crear marca, tot i que s'han passat de rosca, tot i que als catalans ja ens va bé treure pit, tot i que això li tocaria més a la Generalitat, tot i que queda menys institucional i fred si ho diu Estrella, tot i que és menys creïble dir-ho per treure'n profit, tot i que quan ho veus no ho penses, tot i que és pervers usar els sentiments així per vendre cerveses, tot i que ens hem acostumat a que els anuncis no tinguin res a veure amb el producte, tot i que San Miguel fa una campanya que sí hi té a veure, tot i que la seva estratègia és de missatge funcional, tot i que és més honesta, tot i que fa pena al costat del glamour de l'anunci d'Estrella, tot i que hauriem de mantenir el cap fred mirant la tele, tot i que estem cansats i ho saben, tot i que en Quim Gutiérrez està fantàstic, tot i que "que què tenim" està sobreactuat, tot i que sobreactua millor que els Amics, tot i que és normal, tot i que http://www.youtube.com/watch?v=NdypDmny50o.

Sostenibilitat, culpabilitat i 80 Km/h

"La comunicació per promoure estils de vida més sostenibles ha estat enfocada en negatiu", diu Bruce Mau, "i hem de plantejar-la en termes posotius si volem arribar a un públic majoritari".


Perquè s'ha comunicat tant malament? No crec que hagi estat tant un error com una estratègia de la fase inicial, on els promotors de la sostenibilitat eren ciutadans amb una consciència ambiental enrome, disposats a canviar el que fes falta demà mateix. Aquesta manera de viure el fenòmen ha donat un to de dramarisme i autoexigència que, malgrat ser perfectament justificats, potser no són la millor estratègia per arribar a un públic ampli amb menys informació i menys predisposició als canvi d'hàbits.

I aquí va Bruce Mau, que veu el disseny com una eina per fer més atractiu allò que és més convenient a la comunitat. L'estratègia no és per tant la ideologia (com en l'etapa inicial) sinó l'atractiu de la vida sostenible i com a màxim la conveniència de viure sosteniblement (estaria bé que…, és educat fer…). Posa l'exemple del transport: mentre que  el mercat està ple de cotxes contaminants que fan molt goig, el públic públic és gris i trist. Aquesta és una mentalitat molt de dissenyador: les coses han de semblar el que semblen, l'estètica és la cara visible de l'ètica. Cal dissenyar una experiència que sigui millor que anar en cotxe, diu Mau.

Efectivitat vs. consciència
Segons Mau, la majoria de decisions les prenem de forma poc conscient, poc racional, i les campanyes explícites (com "no beguis si condueixes") no funcionen tant com veure a la televisió que es decideix qui conduirà (i per tant no beurà). Treballant amb ONG he tingut aquesta discussió més d'una vegada. Aquesta estratègia busca l'efectivitat (quantitaviva, nombre de persones), però sacrifica la consciència: l'usuari no ho tria perquè és més sostenible, ho tria perquè és més agradable.

- - - -
l'entrevista (13')
http://bmdesign.tumblr.com/post/1250201320/bruce-mau-on-need-to-know-pbs

For designer and author Bruce Mau, environmentalists will never win hearts and minds as long as they frame the issue of sustainable living negatively. Rather than talking about cost and sacrifice, he believes the emphasis should be placed on investment and opportunity. Mau aims to reshape culture and create better, greener experiences through design.

MM&DVDD: enveja

Fa massa dies que no escric, la feina no m'ha deixat espais i ara acabo de trobar un motiu per recuperar el blog.

Acabo de veure una conferència de l'estudi holandès MM&DVD que m'ha fet enveja. Per als políticament correctes enveja sana, si voleu. Per la qualitat de les feines, per la densitat i profunditat dels seus arguments i per la capacitat de crear un projecte molt més enllà del brief. Per sort els projectes de disseny gràfic són visuals i es capten ràpid, però per desgràcia això ens fa oblidar de la riquesa de veure els dissenyadors explicant el projecte, ens saltem el context i anem a la foto com qui en l'eròtica se salta les prèvies i va al porno.  

Dura 54 minuts i la podeu trobar a iTunes U - Architecture / Design - Archis - MM&DVDD
o al link següent:

http://channel.walkerart.org/play/mmdvdd-amsterdam/

sobre la innovació als diaris: (min. 9.30)

"the newspaper dismissed the proposal calling it “art”, and that for us is an insult" 

sobre la relació disseny - contingut: (min 25.30)

Maybe content must be considered a front-end quality of design rather than a back-end hidden treasure that design always has to reveal (…) the [Archis] magazine does not talk about architecture, it IS architecture

+ info:

May 10, 2005 Daniel van der Velden is a graphic designer and writer based in Amsterdam who, since 1998, has been collaborating with Maureen Mooren on a variety of design and editorial projects. http://bit.ly/OLFO0